Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

La metamorfosi dels moderats (Esther Vera)

La revolta dels somriures comença a entendre que en algun moment el rictus es congelarà. El govern central es manté en la posició inamovible de renúncia a fer del diàleg una eina política i els seus moderats estan tenallats pel cor grec que crida a la defensa d’Espanya i de la hidalguía com a mètode. Trona l’Espanya de l’imperi dolgut, la de l’estat contra els irreductibles que resisteixen en el llogaret pròxim a la Gàl·lia, i que atacarà per “terra, mar i aire”. Per sort i bones decisions comunes, els millennials d’aquest estat democràtic, que han estat d’Erasmus, no saben qui és el general Espartero. El Duc de la Victòria, que va passar a la història amb la màxima que “cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla”.

Aquesta setmana hem vist una fotografia històrica amb González, Aznar i Zapatero reunits en la gran coalició contra el referèndum a Catalunya. La fotografia demostra clarament fins a quin punt és fort el ciment que uneix cossos aparentment tan diferents. És una fotografia de consum intern per a l’Espanya que vol mà dura i que hauria d’incomodar les restes del PSC. Ni Zapatero defensa ja el seu propi llegat. La seva intuïció reformadora va quedar devorada per la realitat, la seva incapacitat i les forces de la reacció. La nul·litat en la gestió de la crisi econòmica va fer la resta.

El govern del PP i el PSOE comparteixen contra el referèndum l’estratègia que ja van votar amb la llei de seguretat nacional. Permetria recuperar competències i nomenar una mena de virrei. Si el PP creu que és inviable el referèndum resulta incomprensible que pugui creure que és factible el retorn de governadors civils reforçats en les seves competències a Catalunya.
Quan comencen les crides a la calma és que van mal dades, i és quan arriben les simplificacions i les crides a l’adhesió acrítica. Al tancament de files. També és quan convé que cadascú valori el preu de la seva llibertat i els seus límits i si cal es lliuri al designi de la ira dels altres.

Dins del Govern la temperatura va arribar al punt d’ebullició amb les afirmacions de Jordi Baiget, que havia destacat fins ara per la seva discreció i el perfil d’obediència masista. Expressava dubtes sobre la viabilitat de l’1-O i malestar per la falta d’informació sobre l’estratègia. La fermesa de la reacció del president Puigdemont, el cessament de Baiget i la substitució pel conseller de l’heterodòxia, Santi Vila, es va viure en cercles del PDECat com un acte de traïdoria als sectors moderats, que temen no només les conseqüències personals sinó el que qualifiquen com la “dissolució del centredreta dins l’estratègia d’ERC”. El centre liberal té una tasca de reconstrucció ideològica pendent i no serà fàcil, perquè el sistema de partits fa temps que va explotar, no es pot pensar en el post 1-O en els termes actuals i la reconstrucció serà possible quan s’hagi resolt el pols amb l’Estat i les sentències judicials. Diferents sectors del PDECat es revolten quan veuen que ERC capitalitza el Procés malgrat que, fins ara, les conseqüències judicials han recaigut sobre els actors del 9-N.

Mentrestant, Puigdemont i Mas hauran d’intentar portar les seves tropes al límit de la seva naturalesa i no confondre la vehemència de Twitter amb la posició real d’una opinió pública cansada i, de moment, encara més indignada amb l’Estat que amb els seus líders.

Els demòcrates van tancar files ahir amb el president Puigdemont, malgrat els grinyols d’aquesta setmana. Molts són conscients que ha arribat el moment de renunciar a alguns dels seus valors per defensar un objectiu principal: convocar a les urnes i fer costat o posar-se al darrere del president. Però la unitat s’haurà de renovar a cada pas.

L’èxit del Procés és convèncer aquells que dubten, que són conscients de les dificultats, que es plantegen límits. Que no vacil·larien si contra la paret els preguntessin si són lleials al president, però que no defensen la revolució sinó la votació. Una convocatòria d’un referèndum en condicions que sigui reconegut per Europa, o com a mínim respectat. L’èxit del referèndum està en part en aquells que s’aproximaran a votar si no se’ls assenyala, si l’oferta és millor, si la campanya és neta i el debat respectuós amb la seva intel·ligència i els seus drets. Les excepcionalitats són verinoses. Si calen per convocar el referèndum i fer front a un desafiament obert a l’Estat, hauran de ser clares, explicables en el marc europeu, respectuoses amb el debat. Les guerres a la zona euro el 2017 es fan votant. Una persona, un vot. Això és tot, i si es vol legitimar el referèndum s’hi haurà d’arribar respectant els que volen votar no i els que encara dubten.

(Ara)