ATTAC - PV
Les cendres d’aquella flamerada que s’anomenà “primavera àrab” comencen a treure fum un altre cop. Y esta vegada ja no es tracta de què les poblacions es lleven de damunt adeterminats dictadors, sempre -recordem-ho- amb l’ajuda inevitable, imprescindible, dels exèrcits dels països respectius.
Uns aguantaren més, altres menys, altres encara aguanten, com Al Assad a Síria, darrera peça per al definitiu assalt a Iran i els seus recursos petrolífers amb la punta de llança de l’estat d‘Israel, un estat democràtico-teocràtic on la ideologia sionista, expressió radical de la tercera religió monoteista de la zona, juga amb els governs com vol i amb les Nacions Unides i les seues resolucions com si foren titelles.
Els països del món àrab -o almenys les seues classes dirigents- semblen reticents a acceptar unes democràcies burgeses “a la occidental”.
Ara li toca a Egipte, en un moviment que sembla clavat al què va succeir a Argèlia l’any1991 i que esperem que no tinga les dramàtiques conseqüències que va tindre enllà, on el cop d’estat dels militars en contra dels resultats d’unes eleccions lliures, portà a una guerra civil on hi hagueren, pel cap baix, més de 200.000 morts al llarg d’una desena llarga d’anys i on les cendres encara fan alguna que altra flamerada ocasional, curosament ocultada per la nostra premsa “lliure”.
Els països occidentals, com en el cas actual d‘Egipte, varen tindre també una tèbia reacció contra el cop d’estat militar, per passar després a acceptar el govern “de facto” colpista… i les seues sagnants conseqüències. Tot siga pel gas argelià!!
La reacció dels governs occidentals enfront del cop d’estat egipci -ho és, no?- d’un exèrcit acostumat a manar des de Nasser i, sobretot, del govern del sarcàstic co-premi Nobel de la Pau, Anwar el-Sadat, està essent la previsible i la mateixa que quan el cop d’estat a Argèlia.
Un president elegit per majoria democràticament expressada a les urnes fa una política amb dos objectius: un, tractar de desmuntar el poder fàctic de l’exèrcit i dos, dur endavant -amb major o menor perícia i encert- el seu programa qualificat pels mitjans occidentals, al moment de les eleccions, com a “islamista moderat”, siga això el que siga.
Però no, amb l’excusa de la segona causa, s’ha encobert l’acció del fracàs de la primera, és a dir, desmuntar la cúpula militar dominant des de fa més de cinc decennis.
No els agrada la democràcia als pobles dels països del sud del mediterrani o no els agrada la democràcia “eixa” als governs occidentals?
La situació d’estancament a Síria, recolzat el govern d‘Al Assad per Rúsia,és un problema per a l’objectiu bàsic: l’atac directe a Iràn, un objectiu declarat dels poders econòmics als USA al qual -recordem- ja va voler atacar el darrer govern de George W. Bush amb la inevitable col·laboració de l’exèrcit israelià. L’estancament de la situació està resultant un tap per les polítiques de les “democràcies” occidentals en l’àrea.
Si la situació a Síria no es ressol d’acord amb els desitjos del Departament d’Estat USA, ¿quina serà la pròxima peça de l’escac energètic-estratègic de les potències occidentals, tan democràtiques elles de portes endins? (i això cada vegada menys amb l’excusa de la crisi-estafa), potser Tunís?, Líban de nou?, Marroc, fins i tot, malgrat l’aparent estabilitat? Recordem que els governs de Gadafi i Saddam Hussein eren fidels i “segurs” per a “occident”… fins que deixaren de ser-ho. ¿Algú se’n recorda que la punta de llança contra el règim iraní dels ayatollas va ser Saddam Hussein, que va llençar una llarga guerra contra el seu veí xiita seguint les directrius del govern USA? I amb armes USA, clar.
Definitivament, la democràcia és bona per als països de fora del club dels rics occidentals… segons qui les guanye.
ATTAC Mallorca