Des de Madrid s’ha ridiculitzat la visita del president Puigdemont a Bèlgica, on no va ser rebut per cap autoritat comunitària, i aquí s’ha preferit mirar cap a un altre cantó. No es pot crear un estat nou sense padrins. I Catalunya no en té. Hi ha raons econòmiques, polítiques, jurídiques, culturals, emocionals, sentimentals i de concepció del poder per oposar-se a la secessió catalana. Però, com m’advertia ja el 2012 un inversor de la City de visita a Barcelona, hi ha un punt on convergeixen tots els que s’hi oposen: l’euro. Catalunya és el 20 per cent del PIB espanyol. Si se’n va, Espanya fa fallida i l’euro penja d’un fil. I a Brussel·les, a Berlín i a París no en volen ni sentir parlar. Caldria que tot anés molt rodat i pactat perquè fos factible.
El viatge de Puigdemont a Bèlgica confirma quatre coses: que des de Catalunya no s’han sabut armar unes relacions internacionals capaces de superar les barreres que posa el govern espanyol; que el corporativisme entre estats europeus funciona i el món oficial mai voldrà molestar Madrid; que la secessió de Catalunya no és a l’agenda europea perquè encara no es considera un problema real, i que l’independentisme català no té suport internacional, ni polític ni econòmic. Quatre constatacions que porten a una crítica i a una conclusió.
La crítica: no s’ha sabut mobilitzar la força internacional de Catalunya per fer amics. Hi ha molts catalans amb pes als grans països del món que podrien haver obert portes als màxims nivells: ¿no s’han deixat utilitzar o no s’ha tingut una estratègia clara per fer-ho?
La conclusió. En un país on la via heroica no sembla possible ni desitjable, l’independentisme s’ha de convèncer que només hi ha un camí, que podríem anomenar doctrina Financial Times en referència a un editorial d’aquest diari després del 27-S: obtinguin en algunes eleccions una majoria que els doni autoritat moral per demanar un referèndum i llavors en parlarem. Qualsevol altra hipòtesi és fer volar coloms.
(Ara)
