Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Pedro i el gat de Schrödinger (Esther Vera)

El senyor Erwin Schrödinger té nom de cràter de la cara oculta de la Lluna, va fer aportacions filosòfiques fonamentals per a la genètica i va rebre el premi Nobel de física. Però és famós per haver-se inventat un experiment en el qual un gat podia estar mort i viu al mateix temps. Malauradament no hi entenc gens de mecànica quàntica, però ahir Pedro Sánchez feia cara de gat de Schrödinger.

La teoria diu que durant el temps que durés l’experiment, el gat estaria mort i viu al mateix temps pel fenomen de la superposició, però la circumstància canviaria quan s’obrís la caixa per acabar amb la incertesa. Aleshores la física clàssica descobriria si estava viu o mort.

Després d’uns dies d’experiment, la novel·la negra es va imposar a la física ahir a la nit amb l’assassinat polític de Pedro Sánchez al comitè federal. En un ambient de revenja, la lideresa andalusa i el politburó socialista es van imposar a la ingenuïtat de Sánchez de mantenir el no al Partit Popular i al seu intent de recórrer a les bases per sancionar la seva política.
La vella guàrdia del PSOE, amb Felipe González i el grup Prisa al capdavant, s’han imposat als ingenus de la política. Avui, a Madrid, alguns sentiran que l’ordre torna a poc a poc. El PSOE ha explotat, però està més a prop de facilitar un govern del PP -votant en bloc o dividit- i tindrà quatre anys per refer-se a l’oposició. A la pràctica, es construirà una gran coalició per a les principals polítiques de l’Estat. Ahir a la nit Rajoy i González es fumaven un puro. L’un té més a prop ser president i l’altre ha evitat un gir del PSOE a l’esquerra, malgrat haver provocat una crisi profunda.

- Ni a l’esquerra ni amb independentistes.

“De vegades cal fer el que és difícil”. Ho deia aquesta setmana Barack Obama al Congrés dels EUA. La cambra havia pres una decisió legislativa que afavoreix fer justícia però que alhora pot resultar molt perillosa per als militars nord-americans desplegats pel món si s’aproven lleis de reciprocitat. És una anècdota que recull, com en tantes decisions polítiques, la difícil tria entre la protecció d’un valor superior o la del bé comú.

Si intentem abstreure’ns de la misèria política per la lluita pel poder i les formes exhibides, el PSOE es trobava també en un dilema polític i moral. Mantenir la paraula donada del no a Rajoy també significava intentar un govern amb Podem i, encara més perillós per a la cohesió interna socialista, acceptar el suport implícit dels independentistes.

El PP ha fet impossible que Sánchez -en cas que en sabés- pogués comportar-se com el que l’establishment consideraria un home d’estat.

La crisi de govern que viu Espanya és una mostra de la putrefacció dels usos de la Transició, que van servir per sortir d’una dictadura però han enquistat les males pràctiques. L’estat espanyol no ha evolucionat en termes de cultura democràtica com ho ha fet en altres aspectes com l’economia. La política continua en mans del dret administratiu. L’aristocràcia dels buròcrates, que és l’Advocacia de l’Estat, imposa un marc d’inflexibilitat ideològica disfressada de defensa de la llei. La incomunicació política i la interpretació del pacte com una rendició fan la resta.

A Alemanya, socialdemòcrates i conservadors podrien prendre una “decisió difícil” que permetés bastir una gran coalició per estabilitzar l’economia i fer reformes imprescindibles, com la de les pensions o donar una resposta política a Catalunya. A Espanya, en canvi, no serà possible la cooperació fins que el PP es renovi i fumigui la corrupció estructural que no afronta realment. Tampoc no serà possible la recomposició política del PSOE fins que la vella guàrdia sàpiga marxar i Andalusia pacti amb Catalunya. A hores d’ara, la regeneració és molt lluny i és més a prop la transformació del PSOE en un vell partit caduc de l’Espanya meridional.

Sánchez ha sigut hàbil centrant el dilema de mantenir la paraula i no votar el PP o pactar amb el diable abstenint-se. Amb poca subtilesa, Susana Díaz pretenia que Sánchez es cremés liderant l’abstenció per matar-lo després.

- Mal històric.

Hi ha un mal de fons històric en la política espanyola que dificulta els pactes tranquils. És un problema d’emocionalitat, d’intolerància. Vist que la història d’Espanya no resulta en absolut exemplar, caldrà aprendre a tenir flegma a Catalunya. Fins i tot sense corrupció i amb noves cares al PP i al PSOE s’hauria d’aprendre a pactar i afrontar els temes estratègics amb tolerància. Entre els temes pendents, fer front a la realitat de l’existència i especificitat de Catalunya, que gràcies al marc de civilització de la Unió Europea, que ens aparta dels nostres salvatges fantasmes, només té una sortida i és política. Malgrat els instints.

(Ara)