Más de 7.500 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

El frau de la llei de la memòria històrica no té perdó (Joan Tardà)

Demà, dimarts, el ple del Congrés de Diputats havia de decidir si aprovava el projecte de llei d’Esquerra Republicana que havia de substituir, en cas que s’aprovés, la llei de la memòria històrica de Rodríguez Zapatero del 2007 per tal de donar pas a una llei que fes justícia, de debò, a les víctimes del franquisme. Una argúcia del govern espanyol, en considerar que el debat podia suposar un increment pressupostari, ens ha obligat a ajornar-lo un parell de mesos. No hi fa res! Igualment no podran evitar-lo. Tant el PP com el PSOE, mal que els pesi, hauran d’encarar la demanda i cometran un gran error si continuen creient que poden enfortir-se els valors democràtics en les noves generacions sense fer prevaler la veritat i la justícia. Al contrari, contribuiran a relativitzar-los en benefici de la banalització de les idees racistes, feixistes, totalitàries... i la seva expansió.

Paga la pena recordar d’on venim i on som. El 2004 vam votar la investidura de ZP perquè es va comprometre, també, a legislar per reparar les víctimes. Però el 2007, feta l’anomenada llei de la memòria històrica, a diferència d’IU i ICV, que la van avalar, els republicans vam haver de votar-hi en contra. I ho vam pagar amb l’escarni d’aquells que volien fer creure a la ciutadania que érem tan extremistes en les nostres reclamacions que havíem acabat coincidint amb el PP en el no a la llei. Tant se val! Érem conscients del risc de dir no en la mesura que un sí unànime contribuïa a fer creure que totes les forces polítiques antifranquistes havien actuat de la mateixa manera que en les societats democràtiques que també havien tingut la dissort de patir passats dictatorials.

El temps ens ha donat la raó i la legislació espanyola no ha estat capaç d’homologar-se a la de la resta d’estats quant a l’assumpció de la doctrina de les Nacions Unides pel que fa als crims contra la humanitat i al reconeixement del dret inalienable a la veritat i del deure de recordar, raó per la qual aquesta anomalia és coneguda internacionalment com el “model espanyol d’impunitat”. Una impunitat construïda a partir de l’entossudiment per part dels partits polítics que protagonitzaren la Transició a blindar la preconstitucional llei d’amnistia del 1977, a través de la qual els botxins perdonaren les víctimes. Una llei de punt final que contradiu la mateixa Constitució espanyola aprovada el 1978, que incorpora el sotmetiment de la legislació als principis dels drets humans.
El moll de l’os rau en el fet que l’estat espanyol sempre s’ha negat a qualificar la repressió franquista com a crim contra la humanitat i a reconèixer jurídicament totes les víctimes. En conseqüència, les persones represaliades i els seus descendents han romàs indefensos davant dels tribunals, fet que explica que s’hagi hagut de recórrer a l’administració de justícia argentina. De la mateixa manera, a diferència d’altres estats com ara l’alemany, que en temps de Helmut Kohl anul·là les sentències dels tribunals nazis, les emeses pels tribunals franquistes no poden ser anul·lades perquè els tribunals són considerats legals per llei i, en conseqüència, també les seves sentències.

D’altra banda, la llei garanteix que no es rescabalin els patrimonis espoliats, per la qual cosa no es retornen els béns espoliats a persones físiques i jurídiques ni es reparen els perjudicis a les persones captives (treball esclau de desenes de milers de presos) que permeteren grans beneficis econòmics a l’Estat i a empreses que avui dia cotitzen a la borsa. Compareu, una vegada més, aquesta realitat amb el que han hagut de pagar empreses alemanyes de renom.

L’anomalia espanyola és dolorosa perquè arreu del món sí que s’ha avançat en la reparació de les víctimes. Fins i tot a Sud-àfrica o en alguna república americana en què no fou possible la condemna penal dels responsables dels crims contra la humanitat es crearen comissions de la veritat i la reconciliació per fer prevaler la veritat dels fets.

El cas espanyol és, tanmateix, un erm quant als drets de les víctimes: des de la no-assumpció de responsabilitats en la mort de milers de republicans en els camps nazis fins a la consideració de bandolers aplicada als maquis, passant pel no-reconeixement de les víctimes mortes a mans de funcionaris i grups feixistes durant la Transició, la inhibició pel que fa a la localització i exhumació de les fosses comunes, la no-obertura d’arxius o el manteniment d’honors, títols i símbols atorgats per la dictadura. A més d’un llarg etcètera d’oprobis i, evidentment, la negativa rotunda de Joan Carles I a demanar perdó a les víctimes en nom de l’Estat anys enrere, i ara per part del seu successor.

Ens honora que la nostra societat hagi mantingut constantment la denúncia del model espanyol d’impunitat. No ha estat pas inútil. Al contrari, és el que ens permetrà garantir que un procés constituent català comporti l’exigència d’incorporar en el text constitucional del nou estat els deures respecte a la reparació de les víctimes catalanes i de totes les nacions de l’actual estat espanyol (i la consegüent actuació davant dels tribunals internacionals), així com un compromís ferm de contribuir a fer prevaler, des de la República de Catalunya, els principis de la justícia universal.

Per això, fins a l’últim dia d’estada al Parlament espanyol, hi insistirem. Ho devem als qui ens llegaren anhels de llibertat i ho devem a totes les persones que en el món pateixen, avui, la vulneració dels drets humans.

(Ara)