Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

La falta de diners posen en risc la identificació de les víctimes de Srebrenica

Guerra de Bòsnia

Bòsnia reclama més implicació internacional per continuar amb el procés de recuperació dels cossos

“Hi ha un cert desgast o cansament sobre el que va passar a Bòsnia; ja no som notícia i les donacions econòmiques per trobar les víctimes han caigut”, lamenta Nihad Brankovic, un dels responsables de la part oest dels Balcans de la Comissió Internacional de Desapareguts (ICMP). Aquesta és la institució principal que durant 20 anys s’ha encarregat de localitzar i exhumar les fosses comunes de la matança de Srebrenica, identificar les víctimes a través de proves d’ADN i retornar-les a les seves famílies perquè puguin enterrar-les, dues dècades després de la massacre que els bosnians musulmans qualifiquen de genocidi i neteja ètnica.

Més de 8.300 homes i nens musulmans bosnians van ser assassinats a Srebrenica l’estiu del 1995, quan l’exèrcit serbi, comandat per Ratko Mladic, va ocupar la base de les Nacions Unides de Potocari, que servia com a camp de refugiats per als civils. La matança va durar tres dies: entre el 9 i l’11 de juliol els milicians van ocupar la zona, van separar els membres de les famílies per sexe, van matar els homes i van enterrar-los en centenars de fosses comunes.

Aquest migdia, 22 anys després, els familiars de les víctimes enterren 71 cossos més que l’ICMP ha identificat durant aquest any als laboratoris de Tuzla, on analitzen les restes mortals. Encara queden, però, unes 800 persones per localitzar, segons càlculs d’aquesta organització. I els números no els surten: “Som una entitat independent que es nodreix de les donacions voluntàries que fan els països per a alguns dels nostres projectes en concret”, explica Mattew Holliday, el director dels programes als Balcans de l’ICMP, que afegeix: “En realitat els governs no tenen cap obligació de fer-ho i el cert és que hem notat certa fatiga cap a aquest tema; els recursos econòmics destinats al programa d’identificació a Bòsnia i Hercegovina cada cop són menys. Ara els països destinen més diners per a projectes a l’Iraq, Síria o Colòmbia”, admet.
- Representació oficial.

Per mantenir el mateix ritme de treball que fins ara i localitzar les víctimes que encara estan enterrades als boscos de Kravica, al voltant de Srebrenica, l’ICPM necessita quatre milions d’euros anuals. “Què és això per a la comunitat internacional? No és res!”, exclama discretament una de les treballadores de les instal·lacions que aquesta organització té a Tuzla, al nord de Bòsnia i Hercegovina. “Aquí no hi ha recursos; les decisions polítiques en aquest país són extremadament complicades, tenim una presidència formada per tres membres: un de la part bosniana, un de la sèrbia i un de la croata, que s’han de posar d’acord per fer qualsevol pas. Les famílies que busquen els seus desapareguts depenen força de nosaltres. Em fa por pensar què pot passar si l’ICMP se’n va del terreny”, vaticina Brankovic.

Srebrenica torna a reviure avui la massacre al memorial del turó de l’entrada del poble, just on acampaven els civils que no cabien a l’interior de la base de Potocari. La muntanya està plena de tombes amb monòlits blancs, visita obligada per als 10.000 familiars que recorden els seus desapareguts.

Des de dissabte, els 71 cossos identificats aquest any esperen el gran funeral dins de taüts verds a les instal·lacions mig abandonades de les Nacions Unides. Els custodien policies serbis, fet que no agrada gens a les famílies, musulmanes bosnianes: “ Hi ha veïns que els reconeixen, que saben que [els policies] van participar a la massacre i ara els veuen vigilant el memorial, és duríssim”, subratlla la Lejla, una traductora que treballa a la zona amb els periodistes.

- Tancar el dol.

“És un procés necessari per tancar aquest capítol de patiment”, explica Holliday. I els familiars hi estan d’acord: “Només que tingués un sol os del meu fill l’enterraria i com a mínim podria pregar per ell en un lloc concret”, lamenta una de les mares. Al marge dels familiars, a l’acte d’avui també hi anirà la presidència bosniana però no està previst que hi assisteixi cap representant de les altres dues nacionalitats. “No els vull per a res, als polítics, només vull honorar els nostres desapareguts innocents”, assegura una familiar.

“Ara, aquí hi ha un problema amb els serbis altre cop; altre cop”, repeteix un dels taxistes de Sarajevo. Mostra amb una barreja d’orgull i dolor una marca a la mà: és l’impacte de la metralla d’una granada, durant la guerra. Té uns 50 anys i un anglès limitat: “Durant la guerra, no vaig treballar amb el taxi; durant la guerra vaig ajudar l’exèrcit bosnià”, aconsegueix explicar.

Hi ha cert consens, també entre els experts, que les tensions estan tornant a aflorar a Bòsnia i Hercegovina, especialment entre els joves. “Hi ha odi, n’hi ha que odien l’altre”, explica Jovan Divjak, director d’Education Builds i exgeneral que tot i haver nascut a Sèrbia va lluitar al costat dels bosnians, que el consideren un heroi. Divjak culpa el sistema educatiu, que té diferents vies curriculars en funció de la nacionalitat: “La gent sap conviure però l’educació aquí ens separa; els llibres d’història bosnians expliquen que hi va haver un genocidi, i en canvi, els serbis ensenyen que el que va fer l’exèrcit és defensar-se”. Per això fa una crida: “La tolerància és la clau per la pau”, conclou.

- La forense que custodia els cossos.

Vucetic reclama buscar sobre el terreny més cadàvers

Dragana Vucetic és una científica de bata verda i guants de làtex, però està acostumada a parlar amb els mitjans. Fa 13 anys que custodia els cossos de les víctimes de la massacre de Srebrenica que s’han anat exhumant. Organitza i relaciona les restes del genocidi per confirmar que són de la mateixa persona i també n’extreu l’ADN dels ossos, que permet fer la comparació amb els familiars i identificar els desapareguts.

És mou ràpid perquè al mateix temps s’encarrega de les visites turístiques: els explica que a Srebrenica l’exèrcit serbi va exterminar més de 8.300 homes i nens l’any 1995 però també quina és la feina que fa la seva organització. La Comissió Internacional de Desapareguts (ICMP) s’encarrega d’exhumar els cadàvers de les fosses comunes i d’identificar les víctimes per retornar-les als familiars. Entre grup i grup de visitants treballa al seu despatx i respon tímidament a algunes preguntes.

Durant tota l’estona, però, omet una dada. Només ho diu al final, i en resposta a una pregunta directa: “D’on és, vostè?” “No ho endevines? Soc sèrbia”. Aquesta resposta fa que parlem durant mitja hora més. “És una dada que sempre m’estalvio”, explica Vucetic tímidament davant la taula on té les restes d’una víctima bosniana sense identificar. “Mai he tingut cap problema amb ningú d’aquí però prefereixo estalviar-me aquest conversa”, admet. “És un tema molt sensible, aquí, i no saps mai com reaccionarà la gent”, assegura.

- Dolor emocional.

Vucetic treballa en la primera fase d’un gran engranatge científic que permet identificar les víctimes de la massacre i retornar-les als seus familiars. És antropòloga forense i la seva feina es reparteix entre el dipòsit de cadàvers i al laboratori. “No parlo directament amb les famílies i això també m’estalvia aquest moment més emocional, que podria ser complicat per a mi”, respon.

Aquesta professional s’encarrega de fer l’inventari dels ossos que arriben, els mesura, els organitza i en determina el sexe, l’edat i altres característiques patològiques. En treu una mostra i després introdueix la informació a la base de dades. Vucetic relata el procés com una enumeració i té tots els casos al cap. “És molt difícil determinar quantes víctimes hi ha ara mateix [al dipòsit de cadàvers] -explica-. El que sí que et puc dir és que hi ha 600 bosses amb restes, però això no vol dir que hi hagi 600 persones”, remarca. De vegades i ha més d’un cos en una mateixa bossa, barrejats, perquè l’exèrcit serbi va moure les fosses comunes per evitar que fossin trobades, matisa l’antropòloga.

- Descens dels casos.

Vucetic assegura que tots els casos que té al laboratori estan actius. “Tenim 57 identificats, però les famílies no els volen enterrar encara per si trobem més parents desapareguts. A la resta continuem sense poder posar-los-hi un nom perquè falten evidències”, afirma. El procés d’identificació no es valida fins que la concordança entre les restes i familiars vius no supera el 99,95%.

Ara hi ha menys feina al laboratori. “Aquest any només ens han arribat dos cossos, aquests que tinc sobre la taula”, confirma. Vucetic creu que el final del procés hi té molt a veure: ja s’han trobat i identificat mes del 90% de les víctimes de Srebrenica. Tot i això ella es manté crítica: “Dos casos són molts pocs; encara queden centenars de persones allà a fora, hem de sortir més i buscar sobre el terreny, perquè són allà, en algun lloc”.

(Natàlia Vila, Ara)