Más de 7.500 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Paco Ibáñez: “Jo tenia un ruc abans de llegir ‘Platero’”

Era un nen d’un ‘caserío’ quan la família preparava l’exili. Records d’infantesa, vivències amb poetes i algun bon costum formen part de la intimitat del cantant

“Durant anys va ser el meu confident, el meu amic, m’escoltava i movia les orelles. També era el meu autobús, el meu camió, em portava per tot arreu, fins i tot allà on jo no havia anat mai abans. Jo tenia un ruc abans de llegir Platero, molt abans de saber que existia Juan Ramón Jiménez, molt abans de llegir res”. Paco Ibáñez parla així del ruc que va acompanyar la seva infantesa, quan era un nen del caserío Apakintza, a Aduna (Guipúscoa). El cantant que ha posat veu i música a la poesia assegura que el record del ruc i una foto en la qual està amb els seus germans Manolita i Rogelio l’han acompanyat al llarg de la seva vida. Diu que tenia sis o set anys, no creu que fossin més.

Paco Ibáñez ens mostra la foto com una de les coses que formen part de la seva intimitat i, sobretot, perquè en aquesta imatge hi troba una de les ferides que li va deixar l’exili. “A casa sentia parlar sovint que havíem de fugir a França, veia els preparatius que es feien per poder passar la frontera i reunir-nos amb el pare (militant anarcosindicalista de la CNT), que havia hagut de marxar de pressa en acabar la Guerra Civil. Un dia, molt de sobte, ens van venir a buscar les persones que ens havien d’ajudar a arribar a França. Tothom tenia pressa. L’espineta que he tingut sempre clavada és que no em vaig poder acomiadar del meu ruc. No tenia nom. Li deia simplement asto ( ruc en euskera). Hauria estat bé haver-li posat un nom”.

- Alberti, no només.

Diu Paco Ibáñez que dona més importància als records que no a les coses materials que pugui conservar. “Les coses importants estan dins meu”, confessa just abans de dir que molts dels seus records estan lligats als poetes que ha cantat. “Sovint -diu- són només mirades. Com la de Gabriel Celaya quan li cantava, en directe, davant seu, « Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo » [ho canta]. I ell em mirava i es preguntava: «Això ho he escrit jo?»” Sovint no passen de ser un acudit entre amics: “Com aquella tarda, a Madrid, amb Blas de Otero, Caballero Bonald i tota aquella colla de grandíssims poetes, quan jo havia conegut una dona guapíssima i, en comptes d’estar amb ells, la meva amiga i jo ens vam asseure sols, i tots em criticaven perquè m’havia apartat de la tertúlia poètica. Llavors vaig sentir com Blas de Otero aixecava la veu i deia: «Aquí, l’únic que està fent una cosa important és el Paco»”. Sovint són d’aquestes petites anècdotes que, amb els anys, prenen més significat: “Recordo especialment un dia que em feien una entrevista a Jaén, davant el Rafael Alberti. Jo criticava els estalinistes, davant un comunista. La periodista va mirar l’Alberti i li va preguntar si estava d’acord amb el que jo deia”. Paco Ibáñez posa la veu més solemne del poeta gadità per reproduir la resposta: “Jo no només estic d’acord amb el que ha dit el Paco, sinó amb tot el que dirà”.
- Quan vol el cos.

Entre les coses de Paco Ibáñez també hi ha algun bon costum, com cuinar una fideuà que promet excel·lent, “amb els fideus de cabell d’àngel i un bon fumet”. O com el de llevar-se quan es desperta: “Quan el cos m’ho demana, i no m’ho demana mai aviat”.

(Cristina Ros, Ara)