Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Dels marges al sistema (Josep Ramoneda)

1.- La indignació.

Fa cinc anys del 15-M i a les places ja no hi ha gaire soroll. Ni celebració ni malenconia, més aviat sensació de standby. Què ha passat aquests cinc anys? Una cosa que no estava prevista: que les mobilitzacions del 15-M quallessin primer en diversos fronts d’activisme social i després en la seva transformació política, en organitzacions decidides a lluitar pel poder institucional. No estava previst perquè en la lògica del sistema ja fa anys que es dóna per descomptat que els moviments d’indignació, sovint més morals que polítics, estan destinats a néixer, créixer i morir en els marges, i passada l’eufòria del seu impuls inicial la seva vida acostuma a ser curta.

Per què aquesta vegada els moviments socials han passat dels afores del sistema a la política institucional? Perquè les fractures de la crisi -i de les polítiques d’austeritat- han sigut prou profundes per fer emergir causes estructurals del malestar que havien quedat ocultes en la bogeria dels anys anteriors al 2008; perquè la base social era forta: grups molt diversos que han sigut capaços de captar problemes crucials -sobretot el de les hipoteques, símbol de la pèrdua de sentit dels límits que ha conduït al desastre- i s’han mobilitzat amb eficàcia, incorporant sensibilitats culturals i polítiques diverses; perquè el règim polític sorgit de la Transició s’havia anat tancant i burocratitzant, i els dos grans partits han sigut incapaços de connectar amb el malestar social i de liderar les reformes necessàries; i perquè en el context europeu actual els moviments socials han entès que la lluita frontal contra el sistema no porta enlloc i que cal jugar la carta institucional per canviar algunes coses.

Ara com ara no hi ha alternativa al capitalisme, hi ha, sí, models diferents de capitalisme (malgrat els intents d’unificació global), i el risc principal, si la ciutadania no desperta, és que s’imposin els models autoritaris de capitalisme d’estat, dels quals Rússia i la Xina són dues expressions. A Europa la moda que ve de l’Est és l’“il·liberalisme” (Hongria, Polònia), que vol dir liberalisme econòmic i despotisme social (l’autoritarisme postdemocràtic).
2.- La política institucional.

On som ara? Parlem de Podem com si fos una sola cosa, però la primera característica de la política emparentada amb el 15-M és la seva diversitat. Una munió d’organitzacions, sovint condicionades pel seu marc territorial, amb elements culturals i sensibilitats força diferents. El nucli universitari que va prendre la direcció de Podem va intentar construir un subjecte polític del canvi en nom de la idea suposadament transversal de poble enfront de les elits. Un concepte amb massa connotacions històriques -no sempre positives- que no ha acabat de quallar. De manera que ara, en la pròrroga electoral, ja som al mateix lloc de sempre: amb l’eix dreta/esquerra articulant la política democràtica.

L’aliança Units Podem té un objectiu precís: conquistar hegemonia en l’espai electoral d’esquerra. Aquesta adequació a les exigències de la comptabilitat electoral ¿pot ser un llast per a un projecte que prometia anar més enllà de la política tradicional? El fet nou, que la dreta es resisteix a acceptar perquè ho vol tot lligat i ben lligat, és que a Espanya els antisistema s’han incorporat al sistema. I això és una novetat a escala europea. La incògnita és si Podem sabrà desplegar una manera de dir i d’estar que connecti amb els canvis de mentalitat en curs, i fer, de la incomoditat amb el sistema, virtut.

En les circumstàncies actuals, en què la ciutadania desconfia de la capacitat dels polítics de governar l’economia, si l’esquerra vol consolidar una alternativa real a la dreta ha de ser capaç de plantejar respostes no només econòmiques, sinó també culturals, ideològiques, identificadores. I això val per al món de Podem i dels comuns però també per al PSOE si, des de la seves posicions cada cop més incolores, inodores i insípides, no vol quedar definitivament desplaçat a l’altre costat, com a crossa de la dreta per a moments delicats.

(Ara)