Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Inxal·lah (David Fernàndez)

«Hi ha laïcitat on no hi ha persecució» (Benjamin Constant)

Un fantasma recorre Europa. I es diu islamofòbia. Factors i vectors de la vella Europa s’han unit en santa croada simplista per atiar-la: establishments i mitjans, discursos oficials i tòpics denigrants, culturalismes supremacistes decimonònics, extremes dretes populistes i alguna esquerra jacobina escalabrada que tira de fonamentalisme laic. En visió mai eurocèntrica -per no degradar mai cap víctima-, els feréstecs atemptats de París, Bagdad, Beirut, Niça, Kabul, Jordània, Dacca i Qamişlo ens sacsegen i ens interpel·len, però desigualen brutalment la veritat d’aquesta guerra, en què la majoria de víctimes -72.000 des del 2000- són musulmanes, el 0,1% dels atemptats es perpetren a l’Europa Occidental i els refugiats s’amunteguen a la filferrada o s’ofeguen a la fossa comuna de la Mediterrània sota l’omertà de la UE.

Molt malauradament, com categoritza Santiago Alba Rico -en l’imprescindible Islamofobia. Nosotros, los otros, el miedo (Icària 2015)-, hem fet de l’islam una categoria única, unívoca i unidireccional. Pel broc gros, islam com a unitat, com a unitat negativa i com a unitat negativa inassimilable. Unitat que racialitza la diferència: 1.400 milions de persones, que, pel maldestre art de la ignorància superba, l’arrogància occidental converteix en un indivisible homogeni. Tot és la mateixa cosa, incapaços de distingir mínimament entre xiïtes i sufís i wahhabites. La maniquea Teologia de l’Altre de les generalitzacions impossibles, com diria la veu afònica palestina d’Edward Said, que escrivia el 2003: “La invasió i destrucció de l’Iraq hauria estat impossible sense la visió que els occidentals tenen de l’altre i, concretament, de l’altre musulmà”. I és així -estigma i prejudici des de l’autoritat de la ignorància- com reduïm i simplifiquem la complexitat i pluralitat de l’islam al nihilisme purificador i criminal de Daeix. I Daeix, cofoi, esclar: és el que pretén. Senzill exercici contrari: ¿què tenen a veure Pere Casaldàliga amb Rouco Varela, la Caputxinada amb l’Opus Dei, Bergoglio amb els Legionarios de Cristo Rey?

Unitat, doncs, i sobretot unitat negativa: no només és un sol indivisible sinó que, fonamentalment, és dolent, i per això es degraden, menyspreen, inferioritzen i menystenen cada dia les pràctiques del 20% de la humanitat. I, cirereta final, un sol islam, negatiu i, per tant, inassimilable: que, sense eufemismes, remet a exterminable. Res de nou sota el cel europeu i anglosaxó. El 1848 Ernest Renan disparava contra els insalvables pobles endarrerits -on Europa incloïa aleshores la comunitat jueva- i emmetzinava a gust de Huntington el xoc de civilitzacions: “Es tracta d’una guerra eterna, una guerra que només s’aturarà quan l’últim fill d’Ismaïl hagi mort de misèria confinat pel terror a les profunditats del desert”. La violència brutal de Daeix, publicitària i perfomativa, dantesca i pornogràfica, de matriu audiovisual occidental, fa la resta.
Practicant la metonímia dels onze manaments propagandístics de Goebbels -simplificació i unificació, exageració i desfiguració, transposició i vulgarització, orquestració i silenciament-, tot acaba en una terrible i imparable cismogènesi complementària: binarisme bilateral de blancs i negres absoluts, l’espiral està servida i jihad i islamofòbia es retroalimenten. Mentrestant, el rerefons que no ens volen fer veure és un altre: les llargues amistats perilloses amb les teocràcies del Golf, el cinisme necròfil de la geopolítica i el còctel pervers de permanent intervenció estrangera, dictadures militars i fonamentalisme jihadista que, com forces zombis, han tornat a irrompre -amb la deliberada complicitat occidental- al Pròxim Orient. I ho han fet esclafant el que era, és i serà veritable alternativa: les derrocades Primaveres Àrabs, amb la fràgil transició tunisiana i el confederalisme democràtic kurd com a esperança.

Perquè a més, des del 2001, i que se sàpiga, els únics que han envaït, destruït i arruïnat països hem estat nosaltres : la Guerra de l’Iraq amb els seus crims i criminals de guerra, incloent-hi Aznar amb el trio antisistema dels que anaven de bombers quan eren piròmans. Com si els tiralínies geoestratègics i la política exterior de l’empresa colonial europea -imperialisme sense embuts- no hi tingués res a veure i aquí fóssim uns sants innocents. Esclar, després flota el dràstic informe Chilcot i tot són diferents vares de mesurar: banalitzem, minimitzem i justifiquem el postmodern extermini vertical dels bombardejos, quan són nostres, i regna la indiferència. En el retaule de la mort, són les bombes blanques, europees i occidentals les que van arruïnar l’Iraq, van arrasar Fal·luja i van cremar milers de vides amb fòsfor blanc.

A casa nostra, doctrina del xoc i ortopraxia de la por, ¿qui són els sospitosos? Santa Hemeroteca, permetem-nos tres frases oficials de la nostrada islamofòbia institucional de ressò erdoganià i sospita general: “Immigrants de primera generació, segona i tercera i diferents nivells de formació, adquisició i cultura; un gran percentatge pertany a nivells baixos d’integració social, però no podem excloure a ningú”; “Prefereixo mantenir innocents empresonats que visitar la morgue ” i “Millor per excés que per defecte”. No són converses a la barra d’un bar. La primera és del director del Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista el 2008, que converteix tot musulmà en potencial sospitós. La segona, paradoxa jurídica, és de la fiscal en cap de l’Audiència Nacional. I la tercera, del conseller d’Interior del tripartit arran del cas dels Onze del Raval, aquell muntatge que va derivar en sis anys de presó injusta i va suposar que el juliol del 2015 el Parlament de Catalunya en demanés la revisió per unanimitat. Fruit de tot plegat, el juny del 2007 les estadístiques escopien que dels 327 jihadistes detinguts, 153 havien quedat lliures sense càrrec, 104 restaven empresonats -els suïcides surten de la presó, no de la mesquita, com afirmen els experts- i només el 5% tenien sentència ferma. Com a dada contrafactual, recordin el regidor de Plataforma per Catalunya que va intentar cremar la mesquita de Cervera i va ser condemnat... a pagar 25 euros.

Ull viu i alerta, la islamofòbia va camí d’esdevenir el virulent antisemitisme xenòfob que va recórrer Europa durant segles i es va materialitzar políticament en persecució i extermini. Islamofòbia: amenaça, risc i perill. En la batalla pel futur, enmig d’una crisi civilitzatòria de cavall, la realitat escup a la cara que ja no es pot combatre Daeix sense combatre alhora la islamofòbia. O no ens en sortirem.

(Ara)