Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Rita, el poder total (Jordi Muñoz)

La mort sobtada de l’exalcaldessa de València, ahir en un hotel a Madrid, ha tornat a fer presents totes les anècdotes més superficials del personatge. Reincidir en els excessos verbals i gestuals, o en els aspectes més grotescos de la seva figura pública, pot ser molt efectista. Però quedar-se en el caloret no ajuda a entendre la complexitat del personatge, ni les claus del seu incontestable èxit polític.

Rita Barberá, nascuda el 1948 a València, era filla d’un destacat periodista local del Movimiento, director de diaris com Levante i Jornada, i besnéta de Miquel Nolla i Bruguet, un comerciant i industrial de Reus que va instal·lar la seva fàbrica de mosaics de ceràmica a l’Horta de València. Criada en els ambients més franquistes de València, fou militant de primera hora d’Aliança Popular (es vantava sovint de tenir el carnet número 3 del partit de Fraga al País Valencià). Per origen i tarannà, les seves arrels segurament enllacen més amb el falangisme que amb el nacionalcatolicisme. Certament, va cuidar sempre les relacions amb l’Església i va conrear el catolicisme popular tant com va caler, però mai no va considerar necessari amagar massa la seva distància amb la doctrina moral de l’Església.

La de Rita Barberá és una figura molt característica, capaç de condensar, tota sola, pràcticament totes les cares de la dreta valenciana: la més rància i conservadora, la més heterodoxa i, segons com, transgressora. La més burgesa i la més popular. La més kitsch i la més postmoderna. La més castellanitzada i la més profundament -ai- valenciana. La més ideològica i la més pragmàtica. Tot això convivia, en una mena de síntesi impossible, en Rita Barberá. I la convertia en l’autèntic animal polític que fou.
Rita pertanyia al selecte grup de polítics als quals es coneix pel nom, sense necessitat de cognoms. Representada en centenars de ninots de falla, i visitant assídua dels mercats de tota la ciutat, atreia, allà on anava, totes les mirades. Acumulà tant de poder i s’identificà tant amb la ciutat -que va modelar al seu gust- que molts valencians vam arribar a creure que era eterna.

Ella potser també s’ho va creure, però no es va relaxar mai. Exercia el poder total a la ciutat, i mirava de no deixar espai a la dissidència. Fou una alcaldessa profundament activista, envoltada sempre d’un grup d’aduladores a sou que l’acompanyaven a tot arreu per rebre-la amb aplaudiments fervorosos. No suportava la discrepància, i acostumava a aturar-se a discutir acaloradament amb qualsevol vianant que li expressés una queixa o retret.

Substantivament, el pensament i la política de Rita Barberá sobre la ciutat es nodrí, sobretot, del que l’urbanista Josep Sorribes, en el seu llibre sobre l’alcaldessa, anomenava pensament buit. Un discurs hiperbòlic i superlatiu sobre la Nova València i el nou Segle d’Or (sic) que ella encapçalava i, encara més, encarnava. L’obsessió per omplir la ciutat de grans esdeveniments -des de la Copa Amèrica de vela fins a la visita del Papa- s’acompanyava d’operacions molt profitoses per a moltes de les grans famílies de la burgesia valenciana i per a alguns nouvinguts que foren sovint molt generosos amb el PP. Al seu voltant hi van sorgir abundants escàndols de corrupció, alguns de gran magnitud, com el de la Fira o el d’Emarsa. Durant anys, Rita va navegar sobre l’onada del boom econòmic.

Tanmateix, la seva política urbana va anar en contra dels signes del temps. Mentre totes les ciutats europees intentaven reduir i pacificar el trànsit, ella va construir autèntiques autopistes internes que faciliten molt la circulació en vehicle privat per tota la ciutat. Mentre a tot arreu es revitalitzaven els centres històrics i els barris tradicionals, ella els va abandonar en pro de la gran expansió urbanística a costa del cinturó verd de l’Horta de València. Si barris com el Carme, Russafa, Patraix i Benimaclet han reviscolat ha sigut, en tot cas, malgrat l’Ajuntament, i no gràcies al seu impuls.

Però possiblement el cas que sintetitza millor la seva gestió és el del Cabanyal. Un barri popular situat vora mar, amb una intensa vida ciutadana i un gran patrimoni arquitectònic, que Rita va condemnar per la seva obstinació en un projecte, megalòman i impossible, de prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez. El resultat fou una degradació del barri que costarà de redreçar.

L’excés i la hipèrbole van acabar engolint l’instint polític de Rita. Si hagués estat en plena forma, mai no hauríem viscut en directe la seva decadència, com ho hem fet els darrers temps. Però val la pena mirar més enllà, i més enrere, per entendre el personatge i, amb ell, un tros de la història recent de València.

(Ara)