Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

I si tanquéssim TV3? / El llautó de Xavier Domènech (Xavier Bosch)

- I si tanquéssim TV3?

A veure si ens entenem. L’Assemblea Nacional Catalana es va crear amb un sol objectiu: aconseguir la independència de Catalunya per mitjans democràtics i pacífics. No han enganyat a ningú. Han parlat sense embuts des del primer dia. L’ANC ha muntat manifestacions exemplars, ha promogut centenars d’iniciatives, ha tingut milers d’idees (de bones, de dolentes i algun autogol) i, sobretot, ha estat un autèntic grup de pressió perquè els partits polítics no s’arronsessin en els moments difícils. És a dir, sense l’ANC segurament molts catalans ja haurien tirat el barret al foc en els anhels sobiranistes. Precisament per tot això Jordi Sànchez (com abans Carme Forcadell) és carn de semàfor vermell dels diaris més immobilistes. Va amb el càrrec.

També és veritat que, al meu entendre, convertir la sempre bonica Cavalcada de Vic en una exhibició de fanalets de l’estelada no és la millor de les pensades. Però d’aquí a l’enorme incendi generat hi van uns quants pobles. Alguns caps de setmana, a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, una paradeta de Ciutadans regala globus carabassa, amb el logotip del partit, als nens que hi passen. Quin vailet no vol un globus? Hi ha pares que diuen “no, gràcies”, n’hi ha que canvien de vorera i n’hi ha que, per convicció o per comoditat, deixen que el nen passegi content amb el cordill entre els dits. No crec que a Carlos Carrizosa això li sembli instrumentalització dels nens, ni dividir el país, ni generar conflicte. Esclar que el repartiment de globus no està sent retransmès per la tele. Aquest és el problema. TV3 com l’esca del pecat de sempre. La satanització de la tele pública. L’equiparació, persistent i gens casual, que tot és propaganda. Que val més tancar-la.
- El llautó de Xavier Domènech.

Un dia, després que En Comú Podem guanyés les eleccions generals a Catalunya, li vaig preguntar a un bon amic, amb prou confiança per parlar de tot, per què havia votat Xavier Domènech. Ell, amb el convenciment dels empordanesos, em va dir dues coses irrefutables: perquè té els mateixos problemes que tenim els treballadors i perquè no parla com un polític. Després, va argumentar no sé què de la camisa arremangada i algun element de comunicació no verbal que em va interessar menys. Aquesta setmana, Xavier Domènech ha anat a la Cadena SER i -any nou, vida nova- ha dit que rebutja un referèndum com el del 9-N i, en canvi, reclama eleccions al Parlament perquè Puigdemont és un president que no ha estat votat.

La paradoxa és que quan hi havia eleccions demanaven el referèndum. El truc és moure’s en el ni carn ni peix, sinó tot el contrari. L’endemà de les seves declaracions, els comuns ja tornaven a matisar els seus arguments amb unes giragonses dialèctiques que no els són noves. Però, potser, a aquestes altures del procés, ja els hem vist el llautó. Esclar que Domènech entronca amb els problemes de la gent, i és evident, també, que parla sense els tics ni les ínfules dels que porten anys i panys vivint d’un escó. Però aquest sí però no perpetu, aquest conservadorisme impropi de les esquerres, aquest no mullar-se per por de perdre statu quo sembla mer tacticisme polític. Trilerisme conceptual. D’això -al país on es pot fer servir la metàfora de la truita sense... - se’n diu amagar l’ou. Més ben dit, el partit de Xavier Domènech, amb el referèndum i la independència, ja fa temps que ens cuina uns ous remenats. Mai no acabes de saber què t’han posat dins del revoltim.

(Ara)