Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Trump, el tonto útil de Netanyahu (Thomas Friedman)

Si no acabeu d’entendre l’últim enfrontament entre Barack Obama i el primer ministre israelià, Bibi Netanyahu, permeteu-me que us l’aclareixi: Obama i John Kerry admiren Israel i volen que continuï sent un estat jueu i democràtic a la terra d’Israel. He cobert periodísticament aquest conflicte durant tota la meva vida adulta i mai he conegut dos dirigents nord-americans més compromesos amb Israel com a democràcia jueva.

Però estan convençuts -i amb raó- que Netanyahu és un dirigent que no para de nedar com un gosset al Rubicó sense decidir-se mai a travessar-lo. No està disposat a prendre una decisió transcendental i difícil per tirar endavant o mantenir la solució de dos estats si aquesta decisió posa en perill el seu lideratge dintre de la coalició de dretes, o si l’obliga a enfrontar-se amb els colons jueus, que incansablement empenyen Israel a penetrar cada vegada més dins de Cisjordània.

Això és el que ha precipitat aquest enfrontament arran de la decisió d’Obama de no vetar una resolució de l’ONU que la setmana passada criticava els assentaments israelians a Cisjordània. Com deia Kerry, l’objectiu dels colons és molt clar: situar els assentaments estratègicament “en llocs que facin impossible la solució dels dos estats”, de manera que Israel acabi annexionant tot Cisjordània. Netanyahu sap que això comportaria uns problemes enormes, però en el fons del seu cor està a favor dels colons, i la seva passió és conservar el poder a qualsevol preu. Per tant, sempre que hi ha una crisi es posa al costat dels colons, que no paren de pressionar.
Obama va ordenar als EUA que s’abstinguessin en la resolució de l’ONU que condemnava els assentaments (tres mesos després de negociar amb Israel un paquet d’ajuda militar de 38.000 milions de dòlars per a 10 anys, el més elevat que s’ha concedit mai a un aliat) amb l’esperança de desencadenar un debat dintre de l’estat hebreu i impedir que es descartés definitivament la solució dels dos estats.

Els amics no et deixen conduir borratxo, i ara Obama i Kerry creuen, amb raó, que Israel és com un conductor borratxo que va de dret cap a l’annexió de Cisjordània per convertir-se així en un estat binacional d’àrabs i jueus o en una versió de la Sud-àfrica dels anys 60 al Pròxim Orient; un país en què Israel hauria de privar sistemàticament grans sectors de la població dels seus drets democràtics per conservar el caràcter jueu de l’estat.

No hi ha dubte que Israel s’encamina cap a l’absorció dels 2.800.000 palestins de Cisjordània. A Israel ja hi viuen 1.700.000 àrabs, que sumats als cisjordans constituirien una important minoria amb una taxa de natalitat més alta que la dels jueus d’Israel -6.300.000 en total-, la qual cosa representaria tot un desafiament demogràfic i democràtic.

Entenc molt bé els problemes de seguretat d’Israel. De moment, jo tampoc renunciaria al control de les fronteres de Cisjordània. El món àrab és massa inestable, i Hamàs, que controla 1.800.000 palestins a Gaza, segurament s’apoderaria de Cisjordània.

El que li critico a Netanyahu no és que es negui a retirar-se de tot Cisjordània; el que li critico és que no vulgui aplicar una mica d’imaginació o de voluntat per construir unes alternatives viables que li valdrien a Israel el suport de tot el món: per exemple, una autonomia radical, política i econòmica per als palestins a la major part d’una Cisjordània sense assentaments, mentre que Israel mantindria el control de les fronteres i els assentaments que hi ha a prop.

Netanyahu, però, no dissenya mai un pla de pau creïble que deixi la pilota a la teulada dels palestins. I quan algú com Obama ho denuncia -i Netanyahu rep intenses crítiques dels progressistes israelians, que són la meitat dels jueus i que veuen el seu país cada vegada més aïllat i menys democràtic-, ell es limita a titllar Obama d’enemic d’Israel i cedeix davant dels colons. I els líders jueus nord-americans repeteixen com un lloro el que diu Netanyahu. Patètic.

Però és encara més preocupant que el president electe Donald Trump -que podria ser un nou agent propiciador de canvis- s’estigui deixant manipular totalment per extremistes de dreta, i vull dir extremistes de debò. David Friedman, l’ambaixador a Israel nomenat per Trump, ha comparat els jueus favorables a la solució dels dos estats amb els jueus que van col·laborar amb els nazis. Mai he sentit un insult tan vil entre jueus.

Trump tampoc té ni idea de fins a quin punt l’estan manipulant per ajudar l’Iran i l’Estat Islàmic. Quin és el principal objectiu de l’Iran pel que fa a Israel? Que l’estat hebreu no abandoni mai Cisjordània i que permeti els assentaments jueus en tot aquest territori.

Així, Israel estaria sempre en conflicte amb els palestins i el món musulmà, i també amb moltes democràcies occidentals i campus universitaris. Tot plegat desviaria l’atenció de les violacions dels drets humans comeses per Teheran i permetria a l’Iran i l’Estat Islàmic presumir de ser els principals protectors musulmans de Jerusalem; també podrien presentar els aliats sunnites dels EUA com els lacais d’un Israel extremista. I això crearia tota mena de problemes a aquests règims àrabs. Una Cisjordània en flames esdevindria un camp de reclutament per a l’Estat Islàmic i l’Iran.

Un dia Trump es despertarà i s’adonarà que l’han manipulat per convertir-lo en el pare, juntament amb Netanyahu, d’un Israel que ja no és jueu o que ja no és democràtic. S’adonarà que el seu col·lega Netanyahu li ha pres el pèl.

El que avui faria un veritable amic d’Israel i enemic de l’Iran és el que Obama i Kerry han intentat fer: garantiria a llarg termini la superioritat militar d’Israel amb una ajuda de 38.000 milions, però, a diferència de Trump -que dona a Israel una altra ampolla de vi-, li diria al nostre estimat aliat que condueix borratxo; que ha d’aturar els assentaments i aplicar la increïble imaginació dels israelians per preservar el caràcter jueu i democràtic de l’Estat d’Israel.

(Ara)