Más de 7.500 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

La doble via de Rajoy per reduir l’independentisme “al 30%”

Mariano Rajoy repeteix aquests dies dos mantres quan parla de Catalunya. El primer el va estrenar diumenge passat, quan va dir que calia “recuperar” les institucions catalanes perquè deixin d’estar al servei només dels independentistes. El segon passa per denunciar la suposada deriva que ha pres la Generalitat per la seva dependència de la CUP. Una deriva que, segons ell, posa en perill “el model social i econòmic” català. El missatge va dirigit, segons han explicat fonts del PP espanyol a l’ARA, a eixamplar el discurs a Catalunya per evitar que el procés ho monopolitzi tot i amb l’objectiu final que l’independentisme baixi “al 30%”, un nivell “manejable”, com el que hi ha al País Basc.

Per aconseguir-ho, el president espanyol planteja una estratègia de doble via. D’una banda, Soraya Sáenz de Santamaría admetia obertament que han deixat de veure la Generalitat com a únic interlocutor, perquè la relació amb Catalunya no es converteixi en una partida de ping-pong, i poder fer arribar el seu missatge a un sector més ampli de la població. La segona via, menys explicada, és la de la repressió. L’error de comunicació que va suposar la sortida a la llum pública de l’ operació precinte ha escarmentat Rajoy, que no obstant juga amb una calculada ambigüitat en els seus discursos perquè els que demanen duresa puguin entendre que quan diu que cal “recuperar les institucions” s’està referint a aplicar l’article 155, tot i que la Moncloa ho continua negant.

La fita del 30% s’explica pel cas basc. A La Moncloa s’ha instal·lat la idea que cal reduir el suport a l’independentisme fins a aquest nivell, perquè és fins on ha baixat a Euskadi (25%) des dels màxims que hi havia en l’època del pla Ibarretxe. “Al PNB estaven enfilats al burro i avui els veus per la Gran Via de Bilbao en el seu Citroën”, ironitza un membre de la direcció del PP. La prioritat és erosionar la base de l’independentisme seduint gent que ha passat a l’abstenció, exvotants d’Unió, del PSC, i els sectors moderats del PDECat, atiant la por a una suposada deriva radical de la mà de la CUP. En aquest cas, els populars creuen que el PDECat podria fer el canvi de xip que va fer el PNB. O fins i tot que ERC, un cop constatada la pèrdua de suport a la causa independentista, i després d’unes eleccions, podria tornar a la via autonomista.
- Canvi de dinàmica i eleccions.

Aquest, justament, és el prerequisit que es marca l’executiu de Rajoy: que es produeixi un canvi de paradigma en la política catalana que deixi de banda les aspiracions de construir un nou estat. Creuen que passarà després del fracàs del referèndum i veuen amb esperança uns nous comicis en lògica autonòmica. La consulta, insisteixen, no es farà, perquè la via repressiva segueix preparada. Amb la clau de la “proporcionalitat”, l’executiu ja té un pla detallat per actuar contra el referèndum, ja que a la Generalitat els avisos del TC cauen en sac foradat.

La via del diàleg, doncs, consisteix a fer el buit a la Generalitat. La reunió de Rajoy amb Carles Puigdemont s’ha esvaït ja de l’horitzó i la resposta és oficialment donar allargs al Govern. Mentrestant l’agenda dels ministres s’anirà omplint de visites a Catalunya. Santamaría es va reunir fa uns dies amb el tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i avui tornarà a passar el dia a la capital catalana.

Amb ells es parlarà dels temes que Rajoy considera que preocupen de debò als catalans, com Rodalies o el finançament. Un alt càrrec del ministeri de la Presidència resumia a l’ARA l’objectiu d’aquesta estratègia al·legant que cal mostrar a la societat catalana que mentre que el Govern és “captiu de la CUP” i s’arrisca a haver de crear una “república marxista”, a Espanya hi ha una alternativa d’ordre. De nou, citen l’exemple basc, quan, segons ells, “molta gent es va esborrar de l’independentisme en veure que Batasuna era comunista”. Quan baixen a l’arena de la concreció, però, citen exemples poc centrals entre les preocupacions dels catalans per justificar aquesta operació seducció, com el suport del govern central a la capitalitat cultural de Reus, o als Jocs Mediterranis de Tarragona.

- El Govern nega les reunions secretes.

“Estem dialogant i li puc assegurar que hi ha trobades i que no són sempre públiques”. Així responia el delegat del govern espanyol, Enric Millo, quan en una entrevista al 3/24 se li preguntava pel diàleg amb la Generalitat. Les trobades, segons ell, s’estarien fent “a tots els nivells” i algunes s’estarien mantenint en secret perquè “fer-les públiques, de vegades, dificulta obtenir resultats”. La Generalitat no va trigar ahir a desmentir el delegat del govern espanyol. Al migdia ho va fer la consellera de la Presidència, Neus Munté, i a la tarda, en un acte a Narbona, va arribar el torn del president, Carles Puigdemont. “La proposta de l’Estat és com l’Esperit Sant, tothom en parla però ningú l’ha vist. I cregui’m, ja ens agradaria que hi hagués una negociació en el format que fos”, va subratllar. L’executiu insisteix que no hi ha negociació “ni en públic ni en privat”.

- La carta per ‘avisar’ Puigdemont, a punt.

La via repressiva per frenar el referèndum està cada cop més definida a la Moncloa. S’analitzen ja els precedents i, al PP, assenyalen a les Illes Canàries. El 1989, davant l’amenaça del govern canari presidit per Lorenzo Olarte, membre del Centre Democràtic i Social (CDS), de crear un estat lliure associat a Espanya per no haver de sotmetre’s a les noves regles fiscals, el govern de Felipe González va enviar al president canari una comunicació i una delegació per fer-lo desistir de les seves intencions. Era el primer pas necessari per aplicar l’article 155 i començar a intervenir competències autonòmiques, i va funcionar. Olarte va acabar renunciant al seu plantejament autodeterminista en comprovar les possibles conseqüències. Seria el primer pas també per avisar Carles Puigdemont. La Moncloa haurà de jugar amb els temps, i fonts de l’executiu no van voler aclarir si aquesta carta s’enviaria el dia de la convocatòria de referèndum, o abans, si es contravé alguna sentència del Tribunal Constitucional.

(Dani Sánchez Ugart, Ara)