Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

En mans de qui carai estem (David Fernàndez)

“ Hay cosas que no se hacen,
si se hacen no se dicen,
si se confirman se desmienten ”
General Saénz de Santamaría (1995)

Visca la terra i mori el mal govern, el retaule de sociòpates que “ens protegeixen” s’acreix i espanta. Un rere l’altre. Un comissari esperpèntic -Don Pino- que recorre a la seva “poderosa imaginació” per ordir la guerra bruta. Un expresident neuròtic que reclama sense embuts l’estat d’excepció, perquè l’article 155 no és res més que això: la doctrina constitucional espanyolista per legislar l’excepció contra la raó democràtica de la llibertat política catalana. Roïndat mesquina, un exministre de l’Interior banalitza miserablement el dolor de les víctimes i equipara el procés amb el terrorisme. I les guaites d’estat -Zarzalejos, entre d’altres- van anunciant com serà l’escomesa. Tot salpebrat amb els pronunciamientos dels Cebrians de torn, porters de discoteca que recorren a la Guàrdia Civil avisant que, aviat, enyorarem l’autonomia intervinguda que som. Gangsterisme constitucional. Tot molt tradicionalista, seductor i corprenedor: Santiago y cierra España.

Res de nou sota un cel de plom. Res no sabut, si més no. Que la coral de la Inquisició udoli i reclami un cop d’estat -o l’estat de cop, que ve a ser exactament el mateix- entrava en tots els pressupòsits. Afrontem un estat demofòbic, colonitzat per una cultura autoritària i delmat per les elits extractives. Però ja fa temps, com va dir Ibarretxe fa ben poc, que la resposta ja no és a Madrid sinó a les Rambles: autodeterminant-nos. Perquè si, des del minut zero, l’Estat ha renunciat a una sortida política dialogada i ha declinat sempre habilitar un esquema resolutiu democràtic -mirall escocès, mirall quebequès-, responsabilitzar-ne les víctimes resulta kafkià. Per la resta, caldrà afegir que l’Estat fa -pel cap baix- deu anys tard i dècades d’indiferència. Ben mirat, ja fa molt que hem marxat i hem desconnectat: ara del que es tracta és de materialitzar-ho políticament.

Vagi com vagi, tots ens haurem d’explicar. Però, dialèctica de les urnes i la mordassa, qui tindrà més dificultats per fer entendre per què els catalans i les catalanes no tenim dret a la sobirania popular, la justícia social i la democràcia política -com qualsevol altre poble del món- seran ells. I hauran de suar de valent per justificar-ho amb un precepte tan anacrònic, impositiu i dominador com el de la indissoluble unitat d’Espanya. “ La unidad de España, Juanito, la unidad de España ”, deia un dictador que moria enllitat al sogre d’un corrupte resident a Suïssa.
Més destraler i paradoxal és que, contra la llibertat, invoquin el principi de legalitat i democràcia: per esbotzar precisament el principi de legalitat i democràcia que emana del Parlament de Catalunya. Que neix directament de la legitimitat democràtica que expressa l’anhel majoritari de la societat catalana. Ens volem governar; volen (des)governar-nos. Vet aquí la qüestió. Però a favor del cop d’estat soft que perfilen, per si algú vol recomptar suports, els únics que a Catalunya s’han mobilitzat minoritàriament són grupuscles ultres infestats d’extrema dreta i encantats del que van sentint. Alguna cosa deu voler dir que els únics cofois siguin ells: ho dic per quan arribin els discursos pontífics i salvadors i s’excusin -“ Quién bien te quiere te hará llorar ”- que, a sobre, ho fan pel nostre bé.

Sota aquest esquema, el que ja no cola és el teorema dels falsos neutrals, la doctrina dels ambigus de calculadora electoral i els que es posen de perfil creient que ja escamparà: pitjor són alguns que tenen la santa barra d’equiparar qui vol posar urnes amb qui les vol rebentar, qui vol obrir debats amb qui vol prohibir-los. En el trencaclosques jurídico-polític del règim i enmig del laberint autonòmico-constitucional, l’estratègia intravenosa de l’Estat és previsible: bloquejar, obturar i pervertir. Ritual habitual dels ionquis del poder, per poder fer el cop d’estat hauran de dir que s’està produint un estranyíssim cop de gent: amb majoria parlamentària, reclamant un referèndum democràtic i rere les mobilitzacions socials més àmplies i persistents des del final de la dictadura. Són les postveritats de la seva mentida, en l’espessa batalla del relat que ordeix l’Estat: estats d’opinió monitoritzats i teledirigits que atiaran la contrainsurgència judicial, la propaganda desinformativa i l’aixeta econòmica. Així serà la guerra de desgast contra la més important desautorització i deslegitimació col·lectiva del règim del 78. Contaminar-ho tot: l’estratègia d’estat reduïda a cridòria i por. Soroll i amenaces. On l’únic antònim és netedat i tranquil·litat, oposant la més estricta de les paciències, la més col·lectiva de les intel·ligències i la més esperançadora de les desobediències, que és obeir-nos a nosaltres mateixos -com a autodefensa democràtica- per poder construir la pròpia llibertat política. Per poder-nos desempallegar, contra bords i lladres, propis i aliens, de les mans que maneguen els fils en un teatre de cartró pedra.

Esclar que mentre tot això passa i La Caixa patrocinarà el Reial Madrid, a la canalla no paren de ploure’ns trompades. Plouen garrots cada cop que demanem per què l’Íbex-35 torna a a guanyar 34.000 milions d’euros enmig de tanta crisi i desigualtat; ens cauen els calbots si preguntem per què el racisme d’estat de la UE vol expulsar un milió d’immigrants, i ens manen callar quan demanem com va ser possible que Millet robés tant. Sovint no sabem on som i com acabarem, però fa temps que reconeixem a distància, cada cop millor, la fetor insuportable del frau en pols amb embolcall de democràcia. I així està el dilema, a vena oberta: o construïm una via democràtica a la independència o haurem de construir la via independentista a la democràcia. En qualsevol dels dos casos, com diria Benet Salellas, perquè els uns i els altres -els que van confondre el país amb una finca, els que sempre han negat la nostra llibertat- treguin les seves corruptes mans del nostre futur.

(Ara)