Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Adeu a un polític de la vella escola

Joaquim Molins, figura clau de la poderosa CiU dels anys 90, mor als 72 anys

Joaquim Molins era un polític de la vella escola. D’aquells que fan del seu somriure i afabilitat la seva millor arma, i per això la notícia de la seva mort als 72 anys ahir va concitar una reacció unànime de tristesa i agraïment. Molins va ser una figura clau de la CiU dels anys 90, on, a l’ombra de Jordi Pujol, i més després de la desaparició de Ramon Trias Fargas, només hi havia espai per a un grapat de noms. El seu al costat dels Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Macià Alavedra o Josep Antoni Duran i Lleida.

“Jo he perdut un amic”, va declarar a l’ARA el president del PDECat, Artur Mas, que va coincidir amb Molins a la conselleria de Comerç i Turisme a mitjans dels 80. “Molt trist per la mort d’en Joaquim Molins. Caràcter, solvència i dinamisme sempre al servei de Catalunya”, va piular el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. “Enyorarem el somriure, el mestratge, la veu forta i el caràcter afable d’en Joaquim Molins”, deia la coordinadora general demòcrata, Marta Pascal.

La seva trajectòria dins de CDC, on va arribar l’any 1981 procedent d’un petit partit de centre que s’havia aliat amb la UCD de Suárez, dibuixa un autèntic cursus honorum. És conseller en els governs de Jordi Pujol entre el 1986 i el 1993, primer de Política Territorial i després de Comerç i Turisme; més endavant cap de files de CiU al Congrés entre el 1995 i el 2000, on li va tocar substituir ni més ni menys que Miquel Roca, i, finalment, candidat a l’Ajuntament de Barcelona, on es va estavellar contra el socialista Joan Clos.
El seu moment culminant, però, van ser les eleccions espanyoles del 1996. Els setze escons aconseguits eren claus per garantir la investidura del candidat de la dreta espanyola, José María Aznar, i això el va convertir en un dels negociadors del Pacte del Majestic. Durant la campanya, Molins havia estat especialment dur amb els populars, però al final arribaria a tenir bona relació amb algun dels seus dirigents, com ara Rodrigo Rato. Molins es convertiria així en l’exponent més genuí de la política del peix al cove.

El 2001 es va retirar de la política i va reaparèixer el 2013 en primera línia com a president del Liceu. Fa deu mesos, però, va dimitir com a president del Patronat del Liceu per “motius de salut”, segons ell mateix va explicar. “És el moment d’un relleu, ja que per motius de salut no puc rendir al 100%”, va explicar aleshores.

Molins va ser un d’aquells fills de la burgesia catalana (la seva família és la propietària de la cimentera que porta el seu nom) que es va implicar políticament en la Transició. En el seu cas, per defensar postures centristes i liberals, que després va passar pel sedàs del nacionalisme.

¿Hi havia, però, un mètode Molins de fer política? Joaquim Forn explica que sovint cantava alguna ària a l’inici de les reunions, amb la seva potent veu, davant la sorpresa dels que no el coneixien. La música l’apassionava fins al punt que va arribar a muntar una coral dins de CDC. Et guanyava per la seva vitalitat, ganes de viure, expliquen diversos companys de partit. Era assidu del Liceu, sí, però també del Camp Nou, i gaudia d’allò més amb les retransmissions televisives del Tour i el Giro. Això ho aprofitava per crear lligams amb els interlocutors, per exemple amb Mariano Rajoy, un altre fanàtic del ciclisme.

De fet, el ministre d’Educació i Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, va destacar que va ser un “gran renovador de la política catalana en la complexa Espanya de la Transició, en què va donar nombroses mostres d’afany i capacitat de consens”. El seu substitut al Liceu, Salvador Alemany, va explicar a l’ARA que Molins era, “sobretot, una bona persona, responsable i que es feia estimar”.

En això últim hi coincideix tothom. Per això, en plena voràgine del Procés, ahir va semblar que hi havia un moment de treva.

(David Miró, Ara)