Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

El llarg adeu de Liu Xiaobo (Manel Ollé)

Ha mort el primer premi Nobel de la pau empresonat al seu país des que l’any 1938 moria de tuberculosi el pacifista alemany Carl von Ossietzky, custodiat per la Gestapo en un hospital. Llavors, com ara, la comunitat internacional es va acontentar cínicament amb uns quants minuts de gesticulació passatgera.

L’assagista, poeta i crític literari Liu Xiaobo va impulsar la reflexió cultural i política a la Xina, i va ser un lluitador tossut i incansable pels drets civils del seu poble. A finals de la dècada dels vuitanta s’estava com a professor visitant a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Participava de la radicalitat de la febre cultural que s’havia desfermat entre els joves xinesos que tot d’una havien conegut Kafka, Bulgàkov, l’Escola de Frankfurt, Pollock, Rulfo, Nietzche, Beckett i el marquès de Sade. A principis de maig de l’any 1989, quan ja feia unes quantes setmanes que més de trenta mil estudiants ocupaven la plaça de Tiananmen, Liu Xiaobo va agafar un avió cap a Pequín i s’hi va afegir. Durant uns quants dies, l’exèrcit va fer diferents intents fallits d’entrada a la capital, però els veïns dels barris dels afores els impedien el pas. El 27 de maig els joves revoltats van decidir deixar la plaça, però poques hores després una de les líders carismàtiques, Chai Ling, va convèncer una part dels concentrats, amb els seus discursos encesos i lacrimògens, que calia romandre a la plaça fins al final, que calia que els joves vessessin la seva sang pel poble xinès.

Davant d’aquesta absurda crida a la immolació, el 2 de juny del 1989 Liu Xiaobo i tres amics més que podien ser una referència entre els més joves, com ara el cantant de rock d’origen taiwanès Hou Dejian, van iniciar al centre de Tiananmen una vaga de fam per mirar de convèncer els estudiants d’abandonar a temps la plaça: si marxaven per decisió pròpia esdevindrien els vencedors morals, consolidarien els sectors reformistes del partit i forçarien la negociació. Si es quedaven, s’imposaria la violència dels tancs, i tot estaria perdut. Però no els van fer cap cas. I tot just l’endemà a la nit les columnes de tancs entraven a sang i foc a la capital. Quan els soldats s’apropaven a la plaça, Liu Xiaobo va ser un dels negociadors que es van avançar per pactar la retirada dels estudiants. La sang no es va vessar a la plaça: els primers centenars de morts ja s’havien produït amb l’avenç dels tancs per la ciutat, i van augmentar fins a la matinada pels carrers dels voltants. A Liu Xiaobo li van caure dos anys de presó.

Des de llavors Liu Xiaobo ha estat un referent per als sectors més políticament actius, però és un perfecte desconegut per a la majoria dels xinesos, especialment per als joves, que gairebé ni saben què va passar la primavera del 1989. Les autoritats el van convidar a marxar a l’exili diverses vegades, però va triar la tossuderia de seguir al país. Va presidir el PEN xinès independent durant una dècada. I gairebé cada any, quan s’apropava l’aniversari de la matança, el detenien uns dies o unes setmanes. El 1996, però, el van obligar a estar-se tres anys en un camp de redempció de la pena a través del treball.

L’any 2009 un tribunal el va condemnar a onze anys de presó. Li queien, per tant, nou anys més que els que li havien caigut pel seu protagonisme en els fets de Tiananmen. Se l’acusava de ser el principal redactor de la Carta 08, un document inspirat en la Carta 77 que havia activat Václav Havel a Txecoslovàquia l’any 1977. La Carta 08 propugnava una via reformista cap a una Xina democràtica i confederal. Per primera vegada a la Xina la dissidència xinesa articulava una proposta políticament consistent, que en poques setmanes va aconseguir la signatura de milers d’intel·lectuals i treballadors.

En el trànsit que va des de la protesta ingènua i reactiva dels joves que es van aplegar l’any 1989 a la plaça de Tiananmen fins a les propostes madures de la Carta 08 -tan radicals com tranquil·les i gradualistes-, podem seguir la trajectòria influent de Liu Xiaobo. Com a assagista, ha dedicat bona part dels seus esforços a criticar el patrioterisme nacionalista xinès. En el llibre publicat l’any 2006 Danren dujian [L’espasa verinosa d’un sol tall] hi escrivia: “El nacionalisme és un terme que només em sembla respectable quan parlem d’una nació subjugada. Fora d’això, només els polítics emprenyadors i els idiotes desvagats s’apleguen sota les banderes del nacionalisme”.

(Ara)