Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Jordi Baiget: “Anar a presó? Ho aguantaria. Però no que vagin contra el patrimoni”

Conseller d'Empresa i Coneixement

“Només tenim un actiu: la gent. Cal una mobilització massiva”

“Sí, fa respecte, signar els requeriments”

"Una part del govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això... això genera el que genera"

"Hem tendit a menystenir l’Estat, i l’Estat té molta força, una força molt gran"

"Probable-ment no podrem fer el referèndum, i haurem de fer una cosa diferent"

"Puigdemont és més explosiu que Mas; no entra en el nostre dia a dia"

A Jordi Baiget vostès el recorden, segur, el dia que el president Artur Mas va signar el decret del 9-N. Va ser un acte solemne, al Palau de la Generalitat. Minuts abans que Mas signés la convocatòria, l’aleshores secretari del govern, Jordi Baiget, va llegir també solemnement un extracte del decret. “És un bon record, el del 9-N, sí. El dia que Mas va signar el decret, el dia que tots els alcaldes de Catalunya van venir a Palau, el mateix 9-N, amb aquelles cues...” Baiget (Balaguer, 1963) ara és l’actual conseller d’Empresa i Coneixement, i continua arrossegant l’etiqueta de ser “un home de Mas”. Llicenciat en ciències econòmiques per la UAB, el 1990 es va incorporar al servei d’estudis de CDC com a assessor del grup parlamentari de CiU. I va conèixer Mas el 2004, quan aquest es va convertir en el cap de l’oposició al Parlament després que Pasqual Maragall fos investit president de la Generalitat. “Jo estava d’assessor i hi parlava sovint; la relació del dia a dia ens va dur a una relació de confiança”, explica. I afegeix: “Tot i que Mas és una persona molt seva, que té una cuirassa personal molt gran, crec que ens vàrem guanyar mútuament la confiança.” I és per això, sentint-lo a parlar de Mas, que li proposo un joc arriscat, amb la temença que no hi vulgui entrar: “Si féssim el joc de les vuit diferències, quines serien les de Mas i Puigdemont?”, li pregunto. No esquiva el repte. A Baiget li agraden els reptes: “Mas entrava en tots els detalls en el dia a dia del govern, sospesava molt els pros i els contres de les decisions, era molt professional... I Puigdemont? Puigdemont és molt més explosiu; no entra en el nostre dia a dia, deixa fer...”, diu. I afegeix: “Sembla que Puigdemont connecta molt amb la gent, és més proper... tot i que a l’hora de treballar amb ell és molt més distant... A Mas hi ha qui el veia distant, jo no...”, deixa anar.
El conseller té fama de tímid. “Ho és?”, li pregunto. “Prefereixo fer feina que parlar; d’això en soc conscient... Potser sí que soc de poques paraules”, diu. I ho aclareix: “Però és que quan en una reunió abans ningú obri la boca tu ja saps què dirà cadascú, a mi això em cansa.” Em sembla que en això té tota la raó. I la hi dono. Baiget va néixer a Balaguer però als deu anys es va traslladar a viure a Terrassa (“hi van traslladar el meu pare, quan treballava a Fecsa”). Als trenta anys, quan es va casar, es va traslladar a viure a Barcelona, a un pis a la zona de la Sagrada Família. “La meva dona és de la Noguera, d’un poble petit, de Cabanabona, però quan la vaig conèixer ja vivia a Barcelona. I ella tenia clar que hi volia continuar vivint. “Mana qui mana”, ironitza. El conseller, “col·leccionista compulsiu de tot tipus de música” però a qui li agrada sobretot la música clàssica i orquestral, va sovint a peu a la feina. I sovint amb la seva dona, que és directora de serveis al Departament de Governació, i amb qui poden fer un recorregut junts. “Sí, és clar que en parlem, de la situació”, explica. En parlen perquè ella també va estar implicada amb el 9-N i ara que el Tribunal de Cuentas revisa el cas (“van a buscar presó i el patrimoni de Mas, Ortega, Homs i Rigau”), la situació fa “respecte”. “Hem tendit a menystenir l’Estat, i l’Estat té molta força. Fixa’t què fan. Es tanca judicialment el 9-N i van per una altra via.” Si ens penséssim que són tontos ens equivocaríem, l’Estat té una força molt gran”, diu. I afegeix: “Els polítics espanyols reaccionen pel seu públic, i nosaltres no som el seu públic. El públic espanyol vol accions contra Catalunya.” I fa una reflexió interessant: “Ve Rajoy a Catalunya, promet inversions, que ja sabem que no farà, però l’endemà tots els barons del PSOE i del PP aixequen el dit dient que també en volen. El PP, en canvi, pacta 1.400 milions amb el PNB a canvi que s’aprovin els pressupostos i ningú diu res. És contra Catalunya, que van.”

“L’Estat té tanta força –diu– que probablement no podrem fer el referèndum.” “S’aprovarà una norma legal catalana per què es pugui fer? Sí. Però en el minut 1 vindrà la suspensió. Hi aniran tant en contra que potser haurem de fer alguna cosa diferent, i alguna cosa diferent es pot assemblar a un 9-N. Per això quan bandegem el 9-N, quan diem que ara no farem un 9-N, a mi aquestes declaracions no m’agraden, ens tanquen portes...” I afegeix: “L’únic que farà que si fem un 9-N no sigui un 9-N (no és cap joc de paraules) és que en comptes de dos milions vagin a votar quatre milions de persones.”

“Només tenim un actiu, i és la gent. Necessitem una mobilització massiva de la gent”, diu el conseller, però que també adverteix: “Pensar que farem un grau de mobilitzacions majoritàries i permanents és no conèixer el país.” I li pregunto per la proposta de la CUP de convocar una vaga general. “Quan sento parlar la CUP de vaga general em passa que...”, comença a dir. Fins que se n’adona: “De fet, em passa quan la CUP parla de vaga general però també d’altres coses... El seu model no coincideix en res amb el meu...” I conclou: “Una vaga general, aquest país no l’aguantaria; pensar que sí és no conèixer el país.”

Baiget és clar. Com quan no se n’està de reconèixer que quan ha signat els requeriments del TC sent “respecte”. “Fa respecte, evidentment, perquè som persones, i perquè ens preocupa no pas el que a nosaltres ens acabi passant, sinó el que pots estar provocant a la teva família”, diu, i ho exemplifica: “Anar a presó? Jo podria aguantar haver d’anar a presó, però no si van contra el patrimoni; pensem en la família... les nostres decisions poden afectar les nostres famílies...” I parlem de la família: la seva dona pateix per la situació, sí; i les seves dues filles (20 i 22 anys) “no tant”. I els pares? “No em diuen res. De tant en tant em diuen ‘esteu distrets, eh?’, però en parlem poc.” A Baiget, conscient del que s’hi juga, el preocupa que les coses es facin bé. “I s’hi estan fent?”, li pregunto. “Espero que sí”, diu. Però hi afegeix una reflexió gens menor: “... Una part del govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això... això genera el que genera... A mi, i a d’altres, se’ns consulta l’estratègia del que hem de fer? No. I en funció de l’estratègia que es decideixi, els qui no estem en el nucli dur de les decisions haurem de prendre’n alguna amb molt poc temps sobre coses que no haurem pogut madurar. I això, això...” No acaba la frase, però se li ha entès tot. Missatge enviat.

(Xavi Xirgo, El Punt Avui)