Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

L'aigua i el foc (Francesc-Marc Álvaro)

La metàfora la va amollar Jordi Turull, pocs dies després de ser nomenat conseller: el procés és un “tsunami democràtic” i no es podrà aturar, no és un incendi; el foc el pots vèncer amb aigua –va afegir- però l’aigua no l’atures amb res. No és una metàfora original però és molt eficaç i molt clara per entendre els termes de la partida que estan jugant el govern espanyol (amb tots els poders de l’Estat) i el govern de Catalunya (amb el concurs dels partits i les entitats independentistes). Jo, que sóc del parer que el procés va un pèl carregat de metàfores, aquesta imatge –en canvi- la compro per les seves bondats descriptives i, fins i tot, predictives.

Aigua i foc. Fins on arribarà la riuada? Aquesta és la qüestió. En el pla A, es tracta de vots posats a les urnes. En el pla B, parlem de persones mobilitzades al carrer, més d’un dia i de dos. Riuada d’una mena o riuada d’una altra. Hi ha una premissa que Madrid assumeix tot i que fa veure que no existeix: si Catalunya no obre la porta a la independència en els propers mesos, el conflicte territorial a Espanya no farà més que créixer, encara que la força de l’Estat intenti desviar l’aigua cap un torrent d’energies perdudes. Mecànica clàssica: la lògica acció-reacció juga –a priori- a favor de la secessió, per bé que Madrid refia en el factor por, això representaria que una part de les classes mitjanes que han passat de l’autonomisme a l’independentisme s’espantarien a l’hora de la veritat i acabarien tancades a casa.

El punt feble de l’independentisme és no haver musculat prou abans del torcebraç amb l’Estat, la qual cosa li lleva oportunitats. El punt feble del govern espanyol és pensar que la repressió serà suficient per dissoldre un moviment que neix d’un canvi de mentalitat tan ràpid i estès com –em sembla- irreversible. El punt feble dels que defensen una tercera via és creure que Madrid pot desmuntar les peces del greuge català sense provocar una crisi enorme en les elits regionals hispàniques i en la credibilitat del no-projecte centralista que PP, PSOE i C’s fan seu. Tantes febleses sumades són interessants, perquè obren el marge d’imprevisió de la partida.
Pareu atenció: els tsunamis no tenen estratègia (són onades –recordeu- de grans dimensions provocades per un terratrèmol o una erupció volcànica submarina) i s’emporten per davant tot el que troben. El procés català és presoner de girs estratègics poc raonats i, a la vegada, és un fenomen que està alterant moltes coses, començant pel sistema català de partits i pels grups dirigents. L’energia del procés és més intensa que l’habilitat del que el comanden. Això connecta amb una idea que Isaiah Berlin va exposar tot parlant de la creació de l’Estat d’Israel, reflexió que val també per a situacions allunyades d’aquelles coordenades: “les grans revolucions, els intents d’empènyer cap endavant la societat i alterar el curs dels esdeveniments sí causen en ocasions una ruptura i canvien profundament les coses, però poques vegades ho fan en la direcció anticipada o desitjada pels que ho van començar”.

Diguem-ho d’una altra manera: hem anat a cercar la independència però no sabem exactament què trobarem. I si l’independentisme acaba generant una Espanya diferent en comptes d’una República catalana sobirana? Quin negoci, oi? Massa recargolat? Potser sí. Certament, això seria –a data d’avui- més complicat que la secessió, però tots coneixem persones que interpreten el tsunami del procés com una malaltia de la qual –finalment- en sortirà enfortit (i més o menys reformat) el Regne d’Espanya. Uns ho interpreten i uns altres ho anhelen. Però la imaginació no és l’enemic, només ho és l’autosatisfacció. Ningú no sap què passarà.

Xoc de trens o tsunami? Que les metàfores no ens tapin els fets. Que els fets no ens tapin l’escena. Que l’escena no ens faci oblidar les causes reals, concretes i tossudes de la situació que vivim. Que tingueu bones vacances, si és que en podeu fer.

(Nació Digital)