El veterà escriptor i periodista, nascut a Beirut, és un ferm defensor del diàleg islamo-cristià
Quan el cos surt d’una malaltia, tot sembla alleugerir-se, com si la quotidianitat fos més real, i la felicitat, en cert sentit, més a l’abast. El mateix passa quan el cos és social, quan una societat viu moments de treva i de certa regeneració malgrat haver patit una forta malaltia. Quan s’ha dessagnat per dins sense arribar a morir. Parlar amb l’escriptor i periodista Mohammed Sammak és escoltar el testimoni optimista, confiat, d’algú que pertany a una societat com la libanesa, un cos greument malalt durant dècades i que, malgrat les seqüeles i amenaces latents, viu una certa estabilitat. Escoltar Sammak és escoltar aquest optimisme de quan un es recupera i creu deixar ben enrere el mal que l’ha colpit. No és un somiador, ni tan sols un utòpic.
Nascut l’any 1936 a Beirut, es va especialitzar en l’estudi de la ciència, la política i el pensament islàmics i actualment és consultor del muftí de la República del Líban. També és secretari general del Comitè Cristiano-musulmà pel Diàleg, i el secretari general de la secretaria permanent de la Cimera Espiritual Islàmica, al Líban. És membre de diversos comitès, consells i organismes libanesos i àrabs, com el Consell Presidencial per a la Conferència Mundial de Religió per a la Pau, a Nova York, l’Associació de Premsa i el Sindicat d’Escriptors del Líban i la Federació de Periodistes Àrabs. Sammak també és columnista en diversos diaris del món àrab, sobretot de qüestions relacionades amb el diàleg islamo-cristià. És autor d’una trentena de llibres en àrab sobre islam, política i diàleg interreligiós. La setmana passada va visitar Barcelona per participar en la taula rodona Religions monoteistes, pau i convivència, organitzada pel Club de Roma al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa.
- Revelació o interpretació?
Parlar de respecte, pluralitat i convivència en un entorn tan confús i inestable com el Pròxim Orient sembla impossible, però la força (i el somriure) de Sammak ho fan possible i no només en el terreny abstracte de les idees. Per a ell, el Líban, amb la fràgil però existent convivència entre divuit comunitats religioses en un espai tan reduït, ha de ser l’exemple a seguir pels altres països de la regió, amenaçats no només per una geopolítica internacional sense escrúpols, una indústria armamentística cada vegada més rica i uns règims polítics on el dèficit democràtic és la tònica, sinó també per la greu malaltia interna anomenada fanatisme i que fa trontollar segles de pluralisme. “L’extremisme no té futur -diu rotund-. Però també és una oportunitat perquè la població vegi que així no anem bé, que necessitem mirar l’islam d’una altra manera. Aquests extremistes no només fan un mal ús de l’islam, sinó que el distorsionen i li fan dir coses que l’islam mai ha dit”.
I aquí arribem a un dels punts essencials del debat actual dins de qualsevol tradició religiosa, i en especial la de l’islam: el fet de no saber diferenciar entre revelació i interpretació. “L’Alcorà com a revelació de Déu, per a nosaltres és sagrat, és permanent i té un significat absolut -explica-. Però entendre el text, interpretar-lo, és humà. Quan aquest text sagrat m’arriba i el vull entendre, aquesta comprensió és humana i per tant subjecta al fet que sigui correcta o no. Així doncs, una cosa és el text i l’altra la interpretació, que és humana, no sagrada, que canvia segons les èpoques, els contextos i les persones, i és relativa, no absoluta. A causa de l’analfabetisme religiós que patim, molta gent considera la interpretació del text igual de sagrada que el mateix text. Tenim unes interpretacions elaborades durant l’Edat Mitjana o abans que eren perfectes per a aquelles èpoques, però al segle XXI hem de tenir interpretacions compatibles amb els nous descobriments de l’Univers”.
I Sammak continua recordant la quantitat de vegades que l’Alcorà exhorta a reflexionar, a observar l’entorn, a pensar en nosaltres mateixos, i per això la comprensió està oberta al canvi: “Al segle XXI no puc seguir les interpretacions fetes al segle X. No vull dir amb això que fossin equivocades, però el que necessitem avui no és el mateix. Hi havia bons pensadors en aquella època, ara també en necessitem”.
- Respectar no és tolerar.
Un dels punts clau que actualment són vitals és el respecte a la pluralitat i el dret a la diferència. Per a l’intel·lectual libanès, aquests no són valors moderns, ja que “des del principi l’Alcorà ens mostra que tots hem sigut creats diferents i que aquesta pluralitat és un valor sagrat”. “Una pluralitat que ens serveix per entendre’ns els uns als altres”, conclou.
Puntualitza, però, que entendre l’altre no significa canviar-lo perquè sigui com tu, sinó acceptar-lo com és: “Hem de promoure aquesta cultura d’acceptar i respectar les diferències. L’islam ens ensenya a respectar les altres creences que no són les nostres. Pel que fa al cristianisme, al judaisme o a qualsevol altra religió, com a musulmà no les tolero, sinó que hi crec. No és una qüestió de tolerància, sinó d’anar més enllà, de creure-hi”. Aquest punt és clau per a ell, que veu com la tolerància parteix de la base que l’altre està equivocat, i per il·lustrar-ho cita a Nietzsche (“La tolerància és un insult a l’altre”).
Sammak diu que la base per a la supervivència del Líban, i de tota la regió, és tornar a fer d’aquest principi el valor fonamental: “Crec que som diferents, que tenim concepcions i maneres de viure diferents, però les seves religions són tan legítimes com la meva”. Un principi que és fonamenta també en la manca de coacció: “No podem forçar a ningú a creure. «No pot haver-hi cap coacció en qüestions de fe», ens diu l’Alcorà. Un versicle que si ens hi fixem bé, en el seu sentit original en àrab també ens diu una cosa que va més enllà: utilitzant la coacció no pot haver-hi creença”.
Mohammed Sammak parla convençut d’allò que diu però, sobretot, convençut del valor intrínsec de parlar, d’escoltar, amb ganes de tornar al seu Beirut natal, un mosaic fràgil i delicat que vol viure en pau, tot i el dolor i les ànsies sectàries d’alguns.
(Dídac P. Lagarriga, Ara)
