Más de 7.500 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Ada Colau: “Per desbloquejar Catalunya hem de tornar al 80%”

Ada Colau té olfacte polític i capacitat d’adaptació. En poc més d’un any ha passat de l’activisme a l’enorme complexitat de l’alcaldia de Barcelona, ha fet un pacte amb el PSC i ha fitxat un enginyer convergent per al tramvia. Ha fet equilibris malabars entre la seva identitat sobiranista, la incomoditat que li provoquen els tempos del procés i la personalitat del seu soci Pablo Iglesias.

- Comencem curs polític. Primer de tot, les vacances bé?

- Molt bé, molt necessàries i molt bé. Aïllada, sobretot tranquil·la amb la família, enmig del bosc, la natura, que és el que necessitava.

- Què és el que pressiona més del càrrec un any després?

- És un gran privilegi i sento una enorme responsabilitat, però també comporta una pressió i l’escrutini permanent sobre el que fas i el que dius. Necessites estar un temps fora de les mirades del món i poder estar senzillament com una mare, una dona normal amb la teva família.
- ¿Anirà a la manifestació l’Onze de Setembre?

- Sí.

- Per què hi anirà aquest any?

- Només vaig deixar d’anar-hi l’any passat perquè hi havia un context electoral en què s’estava demanant el vot per a determinats partits polítics, i vaig pensar que era oportú no ser-hi. El sobiranisme és un món plural, majoritari a Catalunya, i del qual jo formo part. Barcelona és la capital de Catalunya i per la Diada ha de ser-hi present, tant en els actes oficials com també en els cívics i ciutadans, perquè és una festa de tothom. Des de la riquesa, la diversitat i la pluralitat del país. I des d’aquesta diversitat considero que en una de les manifestacions més importants i massives dels últims temps hi ha més motius per ser-hi que per no ser-hi. Sobretot pel context actual de deriva autoritària, que sembla que no té fre, del PP, de judicialització de la política, i per l’amenaça sobre les institucions, concretament el Parlament de Catalunya. També penso que institucionalment és important que l’alcaldessa de la capital deixi clar el suport a les institucions catalanes, com ho és el Parlament de Catalunya.

- Vostè hi anirà, vostè va votar sí-sí el 9-N, però els comuns mantenen una certa ambigüitat o contradiccions internes sobre el procés.

- Pertanyo a un espai que és plural i divers, i això no ho vivim com una indefinició. Ens definim de manera inequívoca com a sobiranistes, però també com una formació que està pel canvi democràtic, per la regeneració democràtica des de baix, pel protagonisme ciutadà, per la lluita contra la corrupció, per la defensa dels drets socials de manera prioritària. I estem plenament compromesos amb aquest espai que s’ha definit clarament, que s’ha compromès inequívocament, amb la necessitat que Catalunya exerceixi la seva sobirania, amb un referèndum amb plenes garanties que interpel·li el conjunt de la ciutadania.

- Hi ha distància en les estratègies sobiranistes entre vostè i els seus companys al Parlament.

- Jo diria que no. Insisteixo, un dels valors principals que té l’espai dels comuns és que es construeix a partir de molta gent que no ve de partits polítics, com jo mateixa, per exemple, i també moltíssima altra gent. El que és important són els objectius, els programes, les polítiques, i basant-nos en això hem de sumar el màxim de gent possible. També gent que té una àmplia i diversa trajectòria política, que prové de diferents formacions; una és ICV, amb més tradició, i EUiA, i també altres de més noves, però amb la seva identitat i experiència pròpia, com és Podem. I totes elles són benvingudes i positives. I això dóna una riquesa i diversitat que respon a la que té el país, i per tant no ho hem de veure com a negatiu. Hem de fer tots els debats necessaris, totes les posicions són legítimes, i ens hem d’esforçar a construir de manera propositiva espais amplis que evidentment no renunciïn als seus principis ni objectius, però que visquin la diversitat com una riquesa i no com un problema.

- Com a líder d’aquest espai: referèndum unilateral d’independència sí o no ?

- Referèndum sí, aquesta és la resposta. Sempre hem dit que la proposta ha de ser el referèndum, però vam dir que ens semblava que l’enfocament plebiscitari de les eleccions del 27-S era un error i creiem que ara s’està demostrant. Quan vam passar del 80% al 48% tot el país hi va perdre, i el PP se’n va alegrar molt. Crec que ara per sortir del desbloqueig Catalunya ha de tornar al 80%, que està clarament pel dret de decidir de Catalunya, per la necessitat de fer un referèndum. Ara hem de discutir com aconseguir fer aquest referèndum. Insisteixo, el nostre objectiu ha de ser que aquest referèndum estigui ben fet, perquè sigui vinculant, vàlid, per poder fer passos endavant en la direcció que decideixi la ciutadania. No queda clar quina és la proposta del Govern. Va guanyar les eleccions, però no amb prou majoria per dur a terme un full de ruta que duia a una desconnexió unilateral, i ara som en aquest atzucac.¿I com en sortim? Tornant al 80%, tornant al dret a decidir, construint les màximes aliances possibles. Dins del país però també fora del país, perquè efectivament aquest referèndum es pugui fer com més aviat millor, però també amb plenes garanties, i que interpel·li el conjunt del país, tothom, perquè si no es perdrà. No pot ser un referèndum per a independentistes, no serà efectiu. Jo parlaria de referèndum d’autodeterminació.

- Doncs així parlem de llarg termini.

- Depèn de com ho mirem. El que ha sigut un error és un plantejament que ha pretès simplificar una cosa que era complexa. Anem amb compte perquè s’està demostrant que el que han plantejat molts partits -fent promeses dient que l’any que ve ho tenim a tocar, que podem marxar, que desconnectem, que fem-ho sols...- ens ha portat a un atzucac. Crec que els passos importants no es poden fer amb una mica menys de la meitat del país. Per això insisteixo que Catalunya per seguir cap a la sobirania plena ha de tornar al 80%. ¿Estem pitjor que fa dos anys? Clarament no. S’han fet passos inconcebibles. Estem veient esquerdar-se el règim bipartidista. Un canvi històric no passa d’un any a l’altre. Hi ha indicis de canvi real, des de baix, des de la ciutadania, des dels pobles de l’Estat. Amb aliances fraternes s’han aconseguit més de cinc milions de vots en les dues últimes eleccions a favor del dret a decidir de Catalunya de manera inequívoca. El procés de conquesta de la sobirania a Catalunya no s’ha de supeditar a altres processos constituents o canvis a l’Estat, però evidentment per a Catalunya serà molt més fàcil avançar en la conquesta de drets i llibertats si ho fan altres pobles de l’Estat; és un principi bàsic de la política i del republicanisme. Jo em sento profundament republicana pels valors i principis: llibertat, igualtat i fraternitat.

- ¿Es va sentir còmoda quan el tema del referèndum a Catalunya va deixar de ser una línia vermella en les negociacions a Madrid?

- No, a mi el que m’entristeix és que el Partit Socialista no s’ha arribat a plantejar el referèndum. Prioritza els interessos de partit per no enfrontar-se amb les diferents ànimes que té a dintre i apostar pel canvi.

- ¿S’ha trencat l’operació de seducció per portar els comuns cap a la majoria sobiranista del Parlament?

- Nosaltres hem sigut sempre sobiranistes sense que hàgim de demanar res a canvi. No són uns que han de donar permís o han de reconèixer els altres. Compte perquè si ho hem de demostrar tot permanentment no estem ampliant, estem reduint.

- No em refereixo a carnets sinó a estratègies.

- El principal responsable és el govern del PP, autoritari i reaccionari, que té plantejaments preautonòmics. Però quina és l’estratègia que funciona? Crec que quan vam passar del 80% del dret a decidir al 48% a favor de la independència estricta, el PP se’n va alegrar, perquè va quedar mig país pel camí. Hem de fer el referèndum, sí. Però de manera efectiva. La clau és que sigui el referèndum de tots els catalans. I per fer-ho s’han de reconstruir majories socials que s’han reduït per aquest plantejament plebiscitari. Si ho recordem, fins al 9-N érem davant d’un moviment imparable i liderat per la ciutadania, no per les institucions, que no parava de créixer. I va ser quan després es va voler dir que no hi ha res a fer amb Espanya, que tenim pressa, que fem-ho sols..., que es va reduir i es va quedar al 48%. Catalunya ha de tornar al 80%, reconstruir la majoria social sobiranista per avançar cap a la possibilitat d’aquest referèndum amb plenes garanties.

- Parlant de la fraternitat...

- És molt important que es prediqui amb l’exemple, que no només es parli de fraternitat, igualtat i llibertat, sinó que es demostri interès mutu amb els pobles de l’Estat que volen acabar amb el règim del 78 i volen que es reconegui la plurinacionalitat de l’Estat i el dret a decidir. Per això participaré en la campanya electoral d’En Marea a Galícia i de Podem al País Basc, perquè em sembla que és molt important donar suport a aquestes formacions que estan lluitant pel canvi, i ajudar a ampliar unes aliances que ens han d’ajudar a conquerir el dret a decidir a Catalunya.

- Vostè es planteja la unilateralitat?

- La unilateralitat no és efectiva, no funciona per interpel·lar el conjunt de la ciutadania. Hem de saber veure que hem avançat més que mai, hi ha processos de canvi a l’Estat que poden ajudar, molt més que fa uns anys, a tirar endavant el dret a decidir i a fer que aquest referèndum pugui ser reconegut al màxim a l’Estat i a Europa. És una ingenuïtat pensar que es pot fer de manera unilateral i que serà reconegut a Europa sense suports de l’Estat. Hem de treballar pel reconeixement, buscant, generant les màximes aliances possibles i les majories socials dins i fora del país.

- Està satisfeta del pacte amb el PSC?

- De moment bé. Ara ja han entrat les regidories i àrees, ha començat la coordinació de govern i la cosa està funcionant. Hi ha molta feina a fer en aquesta ciutat, sempre hem dit que les portes estan obertes també per a ERC, amb qui estem governant conjuntament a l’Àrea Metropolitana, i em sembla que el més lògic seria fer-ho també a l’Ajuntament. Els acords de plenari sobre polítiques de ciutat amb aquestes formacions ho avalen.

- Ha fet un màster en realpolitik.

- Es pot dir així.

- Algun cop es deu haver penedit de parlar de la màfia...

- No, perquè cadascú respon des d’on parla. I que la ciutadania segueixi indignada amb els casos de corrupció i males praxis crec que és lògic, comprensible i legítim. Per tant, que expressi aquesta indignació no pot molestar a cap polític. Al contrari, cal preguntar-se per què succeeix. I amb el PSC teníem discrepàncies i les seguim tenint. El fet que estiguem en un govern de coalició no vol dir que siguem més iguals. Tenim uns objectius comuns de ciutat.

- Vostè és la primera alcaldessa que té Barcelona. ¿S’ha normalitzat el tracte?

- Hi ha hagut molta gent contenta que hi hagi una dona alcalde, la primera dona alcalde de la ciutat. Després pot haver-hi sectors concrets, fins i tot minoritaris, que potser no em coneixen i poden tenir alguns prejudicis, com els grans actors econòmics, que estaven acostumats a conèixer els interlocutors polítics, i ara es troben algú amb qui no havien coincidit mai. I potser a l’inici hi havia prejudicis mutus. Jo crec que un any després molta gent ha vist que no jo, sinó el govern, som gent seriosa que som aquí per convicció, compromís, i que volem treballar per a tots.

- ¿Sent una responsabilitat especial, una empenta?

- Totes dues coses: responsabilitat i empenta. Des del dia que vaig ser nomenada, m’han aturat moltes persones, sobretot dones. D’una banda, dones grans que t’abracen, i algunes fins i tot amb llàgrimes als ulls, dient: hem lluitat molt i finalment ets aquí i és molt important, i això és una responsabilitat enorme. També m’ha passat una cosa molt bonica: hi ha hagut nenes que m’han aturat pel carrer i m’han dit que volen ser alcaldesses. És molt important que no només vulguin ser princeses, sinó també el que vulguin, directores de diari, que puguem ser el que vulguem ser. Els símbols són importants, perquè finalment configuren la realitat i ens fan creure que podem ser el que vulguem ser.

- Mai s’estalvia la pregunta de la conciliació.

- Cert, me la fan sempre. No recordo que als alcaldes anteriors els hi fessin.

- No la farem.

- Per a mi és un tema prioritari.

- Se’n surt?

- A mitges, no tant com voldria. Queda molt per fer.

- Ada Colau: “Cap més pis ha de passar a ús turístic”.

L’emergència habitacional que té Barcelona i la massificació turística són vasos comunicants, i l’alcaldessa Ada Colau ho té molt clar. Per això dins del seu pla d’actuació les polítiques contra aquests dos problemes van de bracet. “Volem una ciutat que sigui amable amb tots els veïns, i especialment amb els més vulnerables, i que ningú hagi de marxar de la ciutat per raons econòmiques”, argumenta. El govern municipal de Barcelona en Comú és intervencionista i no se n’amaga. “Com a barcelonina m’agrada que el món estimi Barcelona i ens visiti, que sigui cosmopolita, oberta, internacional. Ara, quan vam arribar ens vam trobar amb un perill real de bombolla turística i s’havia d’actuar. Hi havia una falta absoluta de lideratge públic. El sector privat, de manera legítima, busca el màxim benefici a curt termini, però l’administració ha de pensar en el bé general, i això és el que hem fet”. Part d’aquest descontrol que assenyala l’alcaldessa és el creixement del nombre d’habitatges turístics, que en els últims cinc anys havien augmentat més d’un 18%, en especial els il·legals. Colau explica que han posat en marxa un pla de xoc per lluitar-hi, han posat més recursos i han creat una moratòria per posar ordre de manera consensuada sobre on es pot créixer més i on no.

El pla per l’emergència habitacional inclou construir pisos en solars municipals -uns 2.000-, però la urgència és ara, i els preus dels lloguers, en un mercat lliure com el nostre, estan pujant molt, i Colau ho atribueix a “l’expectativa de negoci amb el sector de l’allotjament turístic”. Per aquest motiu afirma: “Cap més habitatge ha de passar a ús turístic, perquè necessitem que siguin d’ús residencial”. Però la pressió immobiliària de la ciutat és gran, i per això ha demanat a la Generalitat i a l’Estat que exerceixin les seves competències i hi hagi una regulació dels lloguers com a Berlín o París i que posin límits als preus. “Si un propietari veu que si posa el seu pis per a ús turístic li dóna 10 o 20 vegades més [que un lloguer normal], tots els propietaris es passaran a l’ús turístic. Per tant, com a administració hem de vetllar pel dret a l’habitatge, i hem de preservar-lo”, explica.

També reclama ajuda a la Generalitat per lluitar contra plataformes com Airbnb o Homeaway. “Ja sabem que l’Estat dificulta moltes coses, però la Generalitat podria regular i no ho està fent, i l’Ajuntament està sol intentant controlar uns monstres que són globals. No pot ser que aquestes plataformes facin una milionada de beneficis cotitzant a borsa i anunciant milers de pisos il·legals a la nostra ciutat, és inacceptable”.

Un any ple de patates calentes que ha hagut d’afrontar:

- Agressió Guàrdia Urbana.

“He vist el vídeo de l’agressió de dos agents a un motorista, però no em correspon a mi jutjar-ho. L’important és que la Guàrdia Urbana ha actuat amb els seus mecanismes sense intervenció política”.

- Manters.

“Fins ara només s’abordava des del punt de vista policial, però és més complex i hi actuem ajudant-los a deixar la venda il·legal. Quan no resols el problema de fons, el problema es desplaça, no desapareix”.

- Tramvia i Pere Macias.

“Va ser estratègic fitxar un màxim expert en mobilitat, un enginyer de primer nivell i gran defensor del tramvia i que pot facilitar consensos amb altres partits. Hem demostrat que no som sectaris”.

- Consultes populars.

“En farem, però ara estem treballant en el reglament de participació, que volem que s’aprovi amb consens. Una de les primeres podria ser per decidir si entrem a l’AMI”.

- Deu exemples per a Ada Colau.

Ada Colau és la primera alcaldessa que ha tingut Barcelona en la seva història, i n’està molt orgullosa. No oblida la seva condició i se li neguen els ulls quan explica que quan va pel carrer sovint se li apropen dones i alguna nena que li diu que quan sigui gran voldrà ser alcaldessa. Colau té un gran respecte per totes aquelles dones que, abans que ella, han fet coses rellevants, i en alguns casos no han tingut la visibilitat que està tenint ella ara, perquè eren altres temps. Per recordar totes aquestes grans dones que l’han precedit, l’alcaldessa té al seu despatx deu retrats que la inspiren i amb el temps vol anar ampliant la llista: (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) Maria Aurèlia Capmany, Maria Mercè Marçal, Neus Català, Emília Llorca (líder veïnal de la Barceloneta), Montserrat Roig, Marina Ginestà, María Domínguez, primera alcaldessa d’Espanya (1932, Gallur, Saragossa), Maria Salvo, Mercè Rodoreda i Marta Mata.

(Esther Vera, Albert Solé, Ara)