El 2016 ha sigut un annus horribilis per a Turquia i el 2017 no ha començat millor. El veterà periodista Yusuf Kanli havia advertit en una entrevista recent al portal Middle East Eye que el 2017 podia ser encara pitjor. “El més probable és que trobem a faltar el 2016, si analitzem el que es prepara per a aquest any. Les coses no van bé en cap terreny. Anem de cap contra una paret i ni tan sols sabem com és de gruixuda”, sentenciava.
- Cop i contracop. Retallada de llibertats i purgues massives en l’aparell d’estat.
El cop militar fallit del 15 de juliol ha sigut la prova més greu que ha afrontat el país des que els militars van deixar el poder a principis dels 80. Les autoritats n’acusen els seguidors del clergue Fethullah Gülen, un antic aliat del president Recep Tayyip Erdogan, que encapçala una confraria secreta amb una forta implantació a l’aparell d’estat. El cop va fracassar per la falta de suport dins els sectors laics de l’exèrcit, però Erdogan va contraatacar silenciant la premsa (150 periodistes detinguts i mitjans tancats i intervinguts), fent una purga sense precedents en l’aparell d’estat (36.000 detinguts, 100.000 funcionaris acomiadats o suspesos, 550 empreses confiscades), i detenint els principals líders polítics kurds mentre intervenia desenes d’ajuntaments que governaven. Deu diputats del prokurd HDP, en què participa també l’esquerra, són a la presó i és probable que l’organització, que havia bloquejat l’intent d’Erdogan de canviar la Constitució per establir una república presidencial, acabi il·legalitzada. Ja ho han estat centenars d’ONGs, moltes lligades al moviment kurd. La guerra contra el partit milícia del PKK a les zones de majoria kurda ha deixat pobles i ciutats reduïts a runa.
Turquia està en estat d’emergència des del 21 de juliol i això no ha portat menys violència al país, sinó més aviat tot el contrari. L’hora de la veritat del 2017 serà el referèndum de reforma constitucional que Erdogan vol convocar per establir la presidència executiva: si guanya tindrà mans lliures, però si perd difícilment podrà esquivar una noves eleccions, que serien les terceres en dos anys.
- Dins del vesper sirià. Erdogan prioritza aturar els kurds a la caiguda d’Al-Assad.
En el front internacional, Síria s’ha convertit en el principal maldecap d’Ankara. Si al principi de la revolta popular del 2011 Erdogan va fer costat als grups -sobretot islamistes- que volien derrocar el seu antic aliat Baixar al-Assad per expandir el seu model d’islam polític, des del cop fallit i veient com Rússia i l’Iran decanten la guerra a favor del dictador, Erdogan ha refet les seves prioritats. Ara es tracta d’aturar l’avenç dels kurds sirians (aliats del PKK), que han establert una autonomia de facto a la frontera amb Turquia i això passa per implicar-se més en la guerra. Des de l’agost Turquia protagonitza una intervenció terrestre al nord de Síria que busca establir una zona tap per evitar la continuïtat territorial de l’autonomia kurda a l’altra banda de la frontera. Per controlar aquesta zona els turcs s’han hagut d’enfrontar, per primera vegada en sis anys, a l’Estat Islàmic, que ara lliura una forta resistència a la localitat d’Al-Bab.
- El nou amic: Putin. Ankara reconfigura les seves aliances.
Des del cop Erdogan s’ha distanciat dels seus aliats tradicionals, els Estats Units i la UE. Amb Washington hi té serioses diferències per la negativa d’extradir Gülen i pel suport del Pentàgon als kurds de Síria. Amb la UE l’acord per subcontractar la vigilància de les fronteres europees al pas dels refugiats no amaga el malestar dels turcs per haver estat posats indefinidament a la cua en l’entrada al club comunitari. Erdogan mira cap a l’Est i troba un aliat a Moscou, amb qui es pot posar d’acord a Síria. El preu és mantenir Al-Assad al poder, un gir de 180 graus que fa mesos que prepara. Ja té l’aval internacional, amb el suport del Consell de Seguretat de l’ONU a l’alto el foc a Síria patrocinat per Rússia i Turquia.
(C. M., Ara)
