Más de 7.000 entradas y 350.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

Unilateralitat(s) (David Fernàndez)

"És impossible fins que deixa de ser-ho" (Nelson Mandela)

Obvietats desobedients, cada cop que la PAH atura un desnonament o ocupa un bloc buit de la Sareb tira d’unilateralitat davant una realitat desigual i una legalitat brutalment injusta. Que se sàpiga, no espera a tenir "totes les garanties", en tot cas les genera: actua, atura, impedeix, pressiona, transforma. A la dècada dels noranta, cada cop que un insubmís feia cas omís de la lleva militar forçosa practicava una antimilitarista unilateralitat: a aprendre a morir i a matar que hi anés el general i les seves medalles de cartró. Tampoc esperava contemplativament una "desmilitarització acordada" i que la cultura de la pau caigués del cel: sabien que la millor manera de dir era –i és i serà– fer. Que la millor manera de no fer la mili era, directament, no anar-hi. M’estalvio els primers comentaris que el règim va dispensar a insubmisos i desnonats: utòpics, bojos o delinqüents. Els sona?

La desobediència civil pacífica i no-violenta –dolça dialèctica: l'obediència ètica a criteris vulnerats de dignitat, justícia o llibertat– ja és així i per això sempre ha estat tan útil, solidària i eficaç. Amb una virtut inexpugnable: sempre és inimposable i ningú pot obligar l'altre a desobeir, perquè només pot néixer d’actes lliures i voluntaris. I unilaterals. Com la irreversible asseguda en un seient racista de Rosa Parks. "Ho vaig fer perquè n'estava farta", va aclarir de seguida: tan farta com els desnonats, els insubmisos o la llarga espera esgotadora d’una aclaparadora majoria social que vol decidir lliurement –ves quines coses– el futur compartit d’aquest país.

El fèrtil aixopluc emancipatori i transformador dels moviments socials –feminisme, ecologisme, pacifisme– és ben aplicable avui al referèndum, que, dia rere nit, ens neguen amb una esparverant violència semiòtica: no votaràs. Fet i desfet, la gramàtica política del conflicte català –nascuda de l’anomalia espanyolista i la forja unionista del ranci nacionalisme d’estat– recorda cada dia que el règim –sí, allò que volíeu tombar– ens segresta cada matí el dret a decidir, negant la paraula i sabotejant la democràcia. Humilia el 80% de la societat catalana favorable al referèndum i el 95% que considera que la vigent Constitució espanyola és caduc deix antic. Ben mirat, força semblant al que reclamaven unes places indignades ara fa cinc anys: sobirania popular, ruptura democràtica i procés constituent davant un règim esgotat que no acaba d’acabar, que porta cinc anys aguantant la respiració a veure si escampa la boira i que avui té en l’esquerda catalana l’únic desafiament democratitzador viable, la més sòlida desautorització i la més justa deslegitimació.
I més coses encara, que sembla estrany haver de repetir i recordar. De la rebel·lia del moviment veïnal i sindical als Països Catalans n'hem après sortosament la cultura del conflicte, d’on neixen drets i escoles i hospitals. Conflicte com a tensor democràtic i democratitzador, sempre denigrat per la cotilla asfixiant d’un mot –consens– que el poder ha pervertit de forma ofegadora sense cap espai per al dissens. Però, que se sàpiga, unilateral i il·legal va ser la vaga de La Canadenca –d’on van néixer les vuit hores–, la vaga dels tramvies del 1951 –enmig de la negra nit del franquisme– o el segrest d’autobusos als barris perifèrics en plena Transició per garantir el dret al transport públic. Facta non verba. O, més a prop i en democràcia, la guerra veïnal de l’aigua l’any 1991: que se sàpiga, les 70.000 famílies no van bloquejar-se plantejant-se si la unilateralitat era viable o no: es van negar a pagar la pujada i prou. L’endemà el poder ja buscava urgentment una taula de negociació.

Des d’aquesta perspectiva, el 2017 serà l’expressió d’un conflicte institucional irresolt entre dues legalitats i una sola legitimitat democràtica per provar de fer efectiu un dret polític fonamental, tant col·lectiu com individual: el de decidir. I per això desconcerta tant –com una rèmora convergent– això de sentir que si no es fa com un diu –o fins que un mani les engrunes autonòmiques o fins que Godot arribi o combregant altres filigranes fugisseres– no es podrà fer. Ben propi d’ ancien régime, més aviat de vella política i pura invitació a la submissió. A aquestes altures, enmig del major desafiament col·lectiu al règim, confondre la disputa per l’hegemonia amb la batalla pel referèndum és pur partidisme o mera precampanya electoral. Sobretot –avís a navegants, que sembla mentida– perquè sense sobirania política popular l’hegemonia serà indisputable perquè serà dels de sempre. Que el referèndum, senyories, és un estri democràtic per a totes i tots.

John Berger –amb l’esperança entre les dents– convidava sempre a estratègies de lateralitat contra el Poder: construir en paral·lel i al marge, gairebé en silenci, en xarxa i en comú. És el que ha passat els darrers deu anys a la nostra societat i és on l’Estat ja ha fet tard i ja ha perdut. Res serà com abans ni nosaltres ja els mateixos, rere un cicle devastador de gestió neoliberal de la crisi, metàstasi de les desigualtats i segrest corrupte de la democràcia. Aquesta lateralitat sobiranista, democràtica i social covada lentament, ens ha dut a la major unilateralitat –ja consumada– i a la major desconnexió –ja materialitzada-: la d’una majoria social plural, diversa i complexa que, contra els vents tèrbols que bufen a Europa i al món, reclama més i millor democràcia. El que concorre avui és si serem capaços de materialitzar políticament aquest arrelat anhel de canvi, perquè a la demofòbia feta règim i atrinxerada al búnquer caldrà oposar-hi la més ferma insubordinació democràtica.

Escrivia Gilles Perrault, a propòsit de la lluita per l’alliberament dels pobles, que acaba guanyant "qui aguanta quinze minuts més" en el pols entre democràcia i imposició. Clau de volta: resistir pacientment per poder transformar. Més encara quan les institucions democràtiques catalanes -resseguint un mandat popular i les majors mobilitzacions des del final de la dictadura– pretenen proclamar 86 anys després la República Catalana social, democràtica i de dret. I va: a veure qui és el deshonest que diu que això no és seguir lluitant, aguantant i resistint. Pel més vell dels nostres somnis. A risc de perdre la partida. Però mai –que se sàpiga– la dignitat.

(Ara)