Más de 8.000 entradas y 400.000 visitantes desde el 9 de octubre de 2011

La suspensió de l’autonomia (Enric Pujol)

Existeix un precedent històric d’una mesura similar que, tot i que és força desconegut pel gran públic (i també per la mateixa classe política)

Si Catalunya deixa de ser regida pel Govern i el Parlament elegits democràticament, li serà molt difícil al govern espanyol defensar que manté un règim democràtic

L’amenaça de suspendre l’autonomia de Catalunya s’ha fet repetidament aquests darrers temps i ara sembla que torna a aparèixer en el primer pla de la vida política amb una renovada intensitat. Existeix un precedent històric d’una mesura similar que, tot i que és força desconegut pel gran públic (i també per la mateixa classe política), penso que val la pena conèixer.

Arran de la preparació d’una ponència per al simposi sobre els quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar a les darreries de juny, vaig haver de consultar les resolucions que l’esmentat Congrés va adoptar en l’àmbit de les institucions. Aquest terme era sinònim d’ institucions polítiques (ara en diríem estructures d’estat) i per això s’hi explicava com havia de ser el nou Estatut que hauria de regir el principat de Catalunya un cop liquidada la dictadura franquista. El gran referent d’aleshores era l’Estatut de 1932 i els ponents del Congrés van intentar actualitzar aquell text legal a les necessitats del 1977-78. Em va cridar molt l’atenció aquest aspecte: “Un darrer punt força delicat és el que aborda [vol dir l’Estatut de 1932] la base sisena referent a la modificació i suspensió del règim autonòmic. Partint del supòsit que l’autonomia de Catalunya haurà d’establir-se per un acord entre la voluntat dels catalans i la de la resta de ciutadans de l’estat espanyol, [...] és evident que la modificació o reforma exigeix igualment l’expressió d’aquesta doble voluntat. I, per això, no pot ser tampoc objecte de cap suspensió total o parcial dictada unilateralment, perquè suposa conculcar d’una forma indirecta el mateix principi abans anunciat”.

És evident que aquesta argumentació es feia en previsió d’una intervenció de la Generalitat per part de l’estat espanyol, i per això reportava a continuació un precedent històric sobre la improcedència d’una suspensió de l’autonomia feta per un govern de Madrid. Es tracta d’una sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República (del 5 de març de 1936) que va revocar la llei del 2 de gener de 1935, que suspenia parcialment l’Estatut de 1932. Aquesta llei havia estat decretada pel govern espanyol després dels famosos Fets d’Octubre de 1934. La llei, que formava part de tot un conjunt de mesures repressives (que, en bona part, van ser dutes a terme per l’exèrcit espanyol), era improcedent perquè conculcava el principi d’autonomia i també perquè no s’atenia a la mateixa Constitució republicana. En el text de la sentència (perfectament consultable per internet) es diu: “ La mera invocación del artículo 11 de la Constitución en relación con los 15 y 16 del mismo cuerpo legal no puede ser suficiente para que se declare la inconstitucionalidad solicitada”.
Ara s’invoca molt l’article 155 de la Constitució espanyola actual, però curiosament aquest article, que sí que preveu mesures de constrenyiment del govern autonòmic, en cap moment no fa menció explícita de suspendre l’autonomia. No sabem si l’actual Tribunal Constitucional filaria tan prim com va fer-ho el republicà, però en tot cas qualsevol mesura d’aquesta mena hauria de ser molt clara des d’una perspectiva legal, perquè ara la justícia va més enllà de les fronteres estatals.

La disposició que el govern espanyol pogués dissoldre l’autonomia catalana sí que estava prevista en la Generalitat restablerta arran dels acords Suárez-Tarradellas de l’estiu de 1977 (molt abans, doncs, de l’Estatut i de la Constitució). En les dures negociacions que van seguir durant tot l’estiu fins a l’acord final de Perpinyà del 27 i 28 de setembre de 1977, Madrid va imposar un vuitè article que deia: “ Los órganos del gobierno de la Generalitat establecidos por este decreto-ley podran ser disueltos por el gobierno por razones de seguridad del Estado”. La potestat del govern espanyol d’aleshores per suspendre l’autogovern català era, doncs, legalment ben clara. Però aquesta mesura va desaparèixer en els Estatuts posteriors.

Al marge de discussions de caràcter legislatiu, en el cas d’una suspensió de l’autonomia de Catalunya (o mesura similar) hi ha encara una qüestió més òbvia. Si Catalunya deixa de ser regida pel Govern i el Parlament elegits democràticament i legítimament pel poble català, li serà molt difícil al govern espanyol defensar, davant l’opinió pública (tant la internacional com la interna), que manté un règim democràtic.

(Ara)